Abans de res i en consideració a la rabiosa actualitat, Rival Petit vol retre homenatge al calendari electoral català que ha tingut el gran detall i la delicadesa de permetre que el flamant president de la Generalitat hagi pogut signar el nomenament del seu primer Govern el dia del Sants Innocents, aquesta entranyable data del 28 de desembre que la tradició popular celebra amb burles generalitzades, notícies falses i bromes pesades als amics, familiars i conciutadans en general. El sistema tradicional per excel·lència era el de la penjada de la llufa, un mètode en franca recessió que s’ha encarregat de recuperar el president de la Generalitat, el molt honorable Artur Mas i Gavarró. Una simbòlica llufa com a gran coartada per a justificar el més que previsible fracàs d’aquest govern destinat a estavellar-se contra la crua realitat. Una gran llufa del president Mas que, reblant el clau i a manera d’advertència, ens tornarà a recordar que la reconstrucció d’una nació mil·lenària no vol impaciència. Versió actualitzada del mític ara no toca del president Pujol.
Un Govern de CiU amb l’habitual i desproporcionat protagonisme d’Unió, aquell partit de capellans i farmacèutics que si es presentés en solitari no obtindria representació parlamentària ni amb l’ajuda de Déu. Un govern que dona la vicepresidència a Mossèn Duran via la secretària Ortega. Un govern que recupera ensenyament i a la consellera Rigau per a satisfacció de l’obra amiga i les escoles concertades. Un govern amb un conseller de sanitat, Boi Ruiz, a major glòria del copagament i de la patronal farmacèutica. O un govern amb una genuïna representant d’aquesta elit funcionarial que vetlla aferrissadament pel manteniment de les pures essències de l’integrisme espanyolista. Una funcionària, Fernández Bozal, amb contrastat pedigrí (visca Arenys de Munt) i l’aplaudiment entusiasta dels Ciudadanos. Com si poséssim -deixeu-m’ho dir en castellà- la zorra a vigilar las gallinas. Diuen que parla cinc idiomes. Desconeixem si el català és un d’aquests idiomes. Esborronats ens hem quedat en sentir-la prometre el càrrec: ho prometo amb l’alluda (sic) de Déu. En fi, un govern que va des del molt presentable, però ja amortitzat Mas-Colell, fins el maragallista Mas-Carell, potser hores d’ara ja ex militant socialista. De MasColell a MasCarell, dos pesos pesants i entremig la morralla. Sí, la morralla i no pas els millors. Però ja se sap: en aquesta legislatura es portarà molt la morralla. Torna el temps de la morralla al cove. Visca la morralla i visca Godólunya!
La presa de possessió del nou govern de la Generalitat ha eclipsat les reaccions a la greu notícia de la publicació de les tres sentències del Tribunal Suprem que signifiquen el primer pas seriós cap a la liquidació de la política d’immersió lingüística i de retruc la pròpia existència del català. Sentències que són les primeres d’un reguitzell que ens aniran caient al damunt com una mena de gota malaia i que són la conseqüència previsible de la sentència del Tribunal juezyparte Constitucional que, no només es va carregar les restes de l’estatut del 30 de setembre, sinó que de passada i aprofitant l’avinentesa, va deixar en paper mullat tots els avenços aconseguits durant el desplegament i aplicació del primer estatut. Unes sentències a la carta redactades temps enrere i retingudes convenientment per filtrar-les i subministrar-les quan les necessitats de contraprogramació del procés de proclamació del nou president de la Generalitat així ho requerissin. Qui mana mana!! Una justícia menys imparcial que la de Togo i menys independent que la de Botswana, tal com s’ha recordat aquests darrers dies.
Qui ha vist reforçada la seva posició amb la publicació de les sentències ha estat, ni més ni menys, que el nostru president Sandro Rosell, que, amb la clarividència que el caracteritza i avançant-se als esdeveniments, va començar a aplicar la doctrina del constitucional en el congrés mundial de penyes celebrat a Barcelona al principi del seu mandat com a president blaugrana. Una de les primeres grans decisions del flamant president que obrien la porta a un reguitzell d’altres nefastes decisions que ens van caient i seguiran caient al damunt com la gota malaia que comentàvem més amunt. Un Rosell agosarat gràcies al xec en blanc obtingut per l’erràtic comportament de l’influenciable soci blaugrana i que a Rival Petit desitgem i no descartem que ben aviat vegi la llum, caigui del cavall i enfili el camí correcte per començar a liquidar el funest i letal sandronunyisme. Un erràtic comportament, per cert, no exclusiu del soci culé, doncs ja hem vist com el votant català, tot i l’extraordinària manifestació del passat 10 de juliol, ha estat capaç de donar gairebé majoria absoluta a un partit col·laboracionista que la seva màxima aspiració és gestionar l’autonomisme ben entès i a convèncer el personal que ara no toca. Millor dit: ni ara, ni mai!
La voracitat del sandronunyuisme no té aturador. Ja cal que ens espavilem. Hem vist com per foscos interessos personals i amb nocturnitat sacrificaven la possibilitat d’obtenir més i millors ingressos per la venda de la samarreta. Si no podíem ni pagar les nòmines, segur que el soci hagués entès que una possibilitat era vendre-la i, probablement, hi hagués accedit. El millor equip del món hauria pogut fer un concurs a escala mundial, posant les condicions de com es venia la samarreta, a qui es venia la samarreta i de quina manera es venia la samarreta. La subhasta ens hauria donat més prestigi, un millor contracte i el control de la situació. I sense les servituds que el contracte actual comporta i que encara no ens han explicat ni els de can Pelíkano, que des de que la Vanguradia va sentenciar al desaparegut Freixa, ja s’ha convertit definitivament en el portaveu oficial d’en Sandrusku. Només cal veure com ja fa dies ens anunciaven el cop d’estat a la federació catalana i com ja fa dies ens telegrafien la due diligence de la due diligence a la recerca d’alguna cosa que eviti complir els compromisos del Barça amb la fundació de Joahn Cruyff. El objectius immediats semblen clars: desvincular-se de la Fundació de JC, assaltar la Federació Catalana de Futbol i carregar-se el seu seleccionador. Un seleccionador, Johan Cruyff, gràcies al qual, aquesta xarlotada nadalenca que són els partits de les no-seleccions nacionals, tenen el màxim prestigi possible i brillen amb llum pròpia a l’aparador mundial del futbol. I com diria el líder espiritual del sandronunyisme: això no es pot permití!
Esperem que la deriva d’aquesta directiva no faci realitat innocentades com aquesta, però ja cal que estiguem amatents. Coses pitjors s’han vist.
Al parrot...i que tinguem un 2011 ple d’encerts, títols i felicitat.
Visca el Barça!!
