Comença un nou any, torna el futbol i les festes de Nadal es van acabant. Festes on gràcies al gremi de la faràndula, als esportistes d’elit i als presentadors estrella de televisió, la gana al món està gairebé eradicada i ja no queden nens orfes i famèlics per apadrinar. Festes de Nadal (que no dels nadals, per favort) que igual ens porten fitxatges d’hivern, com pujades generalitzades de preus. O la flamant quasi-nazi llei antitabac. Llei que eleva (definitivament) els fumadors a la categoria de ionquis, però que res ens diu dels pagesos/productors, dels fabricants/adulteradors o dels traficants/camells, perdó, dels estanquers/venedors de tabac. Ni dels impostos/recàrrecs abusius, per descomptat. Però ja se sap: mai es legisla a gust de tothom.
Un començament d’any on el Barça ha tornat a jugar sobre una gespa impracticable i amb l’agreujant de l’horari infantil. Horari bo pels fills i nebots del president, però dolent pels jugadors i els interessos del Barça. Una gespa, el manteniment de la qual és a càrrec de la mateixa empresa que s’ocupa de la gespa de can ràbia i un horari impresentable que contrasta amb el prime time que la seva, la televisió al servei del cerdanyaberg, ha dedicat al vergonyós i vergonyant publireportatge/massatge sobre la figura del nostru president i tota la camarilla de la gent normal. Enfarfegant massatge impropi d’una televisió pública i que molt ens temem -digueu-nos malpensats- pugui ser el preludi d’algun esperpent similar dedicat a un altre Rosell (Juan), més tenebrós encara, al que se li ha permès dirigir la patronal espanyola per a donar peixet a la classe empresarial catalana i fer-los creure que pinten alguna cosa. Classe empresarial catalana que l’únic èxit que se’ls hi recorda és el d’haver exigit i aconseguit que l’anterior candidat i ara president de la Generalitzat, Artur Mas, viatgés a Madrid per a tancar i retallar el tema estatutari tot donant un xec en blanc al president ZP. El mentider president Zapatero, que diu que és del Barça i que molts culés de bona fe encara s’ho creuen.
Camí d’un somni -com diuen a tv3– que la tossuda realitat s’encarrega de desmentir. Camí d’un somni que les decisions preses fins ara l’han convertit en camí d’un malson esgarrifós. Decisions preses des del el ressentiment ,la revenja i l’acomplexament. Des d’Extremadura fins a Qatar passant per l’assemblea de compromissaris, la llista és inacabable. I qüestionant sense escrúpols la solvència del Barça per tal d’encolomar-nos amb nocturnitat i col·lusió d’interessos la venda de la samarreta amb l’objectiu últim d’estalviar-se els avals. I que no dubtarà en vendre l’Alves encara que demani una rebaixa de sou. Per redimir els avals, el que calgui. I si el projecte esportiu encara es manté i millora dia a dia, és gràcies a l’herència rebuda que tan bé gestiona el Pep i el seu equip. Un Pep que és l’únic obstacle per liquidar que li queda al sandronunyisme. No pararan fins aconseguir-ho encara que s’hagin de sacrificar títols. En un mandat de sis anys, un títol de més o de menys, no ve d’aquí, però sis anys sense poder fer i desfer lliurement dins la parcel·la esportiva, això no ho poden permitir. Per hipocresia que no quedi: si cal anunciar que es vol renovar al Pep per sis anys, doncs s’anuncia, i si cal utilitzar els pamflets amics i portaveus gairebé oficials (Gol, Pelikano, enoticies,...) per llençar merda sobre el Pep i els seus col·laboradors, doncs es fa i es queden tan amples. Aquí un exemple.
Sis mesos i mig després de les eleccions, el factòtum de can Pelíkano, Francesc Perearnau, que ja va ser premiat i homenatjat per l’actual directiva en agraïment als serveis prestats, encara es permet seguir publicant perles com aquestes: La nueva junta de Rosell aún está retirando piedras y obstáculos del camino seis meses después de ganar las elecciones y debe soportar el peso de una herencia económica insostenible…el pasado mes de junio dejó de pagar a sus jugadores y debió endeudarse hasta las cejas para capear el temporal …El socio soporta hoy un club con un déficit evidente al margen de la democratización pendiente, pues sólo del último ejercicio faltan 77 millones €, una carga que parece invisible pero que revive con toda su crudeza y realismo cuando se hace necesario que la camiseta del Barça relegue a Unicef a un papel secundario. Perles que constrasten amb la informació professional, objectiva i contrastada que podem trobar a la xarxa, com ara aquest extraordinari article What’s Happening With Barcelona’s Finances? que se’ns havia passat per alt i que potser és el millor que es pot llegir sobre les finances del Barça. Un article que no es casa amb ningú i on s’hi poden trobar veritats com a temples referides al deute del Barça: “In fact, Rosell and his cohorts should be ashamed of this needless scaremongering, which is not consistent with standard accounting practice – or, indeed, UEFA’s definition, which explicitly states, “net debt does not include trade or other payables.” O referides a la solvència del Barça: ”This has effectively been confirmed by Rosell, “The club is not bankrupt, because it generates income. The banks know that we have a business plan that will allow them to recover the money.” That confidence is supported by the club’s recent record, as it made profits six years in a row before this year’s loss. Faus confirmed that this is “not a dramatic issue”, as Barcelona has hidden assets worth over €250 million that are not reflected in the balance sheet, such as youth players and real estate. He also pointed out that the club has on its books the best player in the world plus eight players who have been world cup winners, so it’s not all doom and gloom.”
Continuaran amb la brama del deute insostenible per poder seguir justificant les decisions que encara ens queden per veure. Les contrapartides del contracte de Qatar es comencen a filtrar i els fabulosos trenta milions van camí de convertir-se en un contracte escombraria. Partits amistosos, col·laboracions de tècnics i jugadors, estatge de pretemporada i més servituds que encara no s’han filtrat. Esperarem que parli el Pelíkano. Un peatge a pagar al que no s’hauria de sotmetre el millor equip del món, però que no ens hauria de sorprendre si veiem en quines condicions s’han negociat els amistosos de la propera pretemporada. Obtindrem la quantitat de 6,2 milions per la disputa de sis partits segons fonts del mateix Club. Ridícula quantitat per un equip amb el millor jugador del món i vuit jugadors guanyadors del mundial. El fet que un dels partits sigui contra l’Hajduk d’Split, l’equip de la costa dàlmata de Croàcia on el nostru president va passar les vacances d’estiu, no creiem hagi influït en aquest ruïnós negoci de pretemporada. El negoci del Sandret i les cabres.
La gran capacitat negociadora que se’ns deia que tenia l’equip del Sandrusku, potser s’acabi fent realitat en un altre projecte que sembla compartir amb el seu bon amic Florentino com seria l’entrada d’un fons de capital-risc britànic a la pedrera del Barça. Un projecte que podria liquidar l’envejable model actual de la Masia per convertir-se en un altre negoci d’intermediació i compra venda de jugadors a l’estil d’altres negocis similars que tan bé coneix en President del Barça i altres directius. Sempre pensant en el bé dels nens, per descomptat.
I mentre tot això passa a la caverna d’aquí, els de la caverna d’allà, un cop analitzats els arbitratges del Barça davant el Llevant i del Maligne a Getafe, tornen a ressuscitar la vella cançó del Villarato. El seu inventor i director de l’Ass ho veu així: Desde siempre me ha parecido que los errores contra el Madrid se miran con indulgencia y los que le resultan favorables ruedan durante años en la memoria popular, donde se deforman y se agrandan. Y hasta se usan como justificación de lo de ahora. Por contra, el Barça siempre encuentra un capote cuando mejor le viene: en Pamplona o ante el Levante con 0-0, ante el Madrid con 2-0, en el momento en que pudo ponerse 2-1 y con diez. Sí, alabo la perfección de su juego y sé que me pongo pesado con el villarato, pero es que lo veo así. Y ya me cansa.
La caverna comença a enterrar un altre projecte milionari del Ser Superior i a casa nostra comença a caminar el govern dels millors. Un govern que, tal com ja vam avançar a Rival Petit, no complirà ni amb la seva promesa més fàcil com era la d’eliminar de soca rel els 80 km/h. Un govern que també recompensa els serveis prestats i nomena consellera a la funcionària i agent doble, Fernández Bozal, per la seva contribució a la causa independentista.
Un Govern dels millors on també hi cap una il·lustre representant de la gran nissaga falangista dels Garcia-Valdecasas. Tot i que en aquest cas, però, diuen que es tractaria d’un nomenament per amor.
