Mourinho: “juro que lo celebré con mi hijo” era el títol inicial que portava aquest post, però a darrera hora i en honor a la rabiosa actualitat l’hem canviat pel que figura a la capçalera. A la Brunete indignada doncs, li dediquem el primer paràgraf. Una Brunete que s’indigna amb el premi a Messi en detriment de dos jugadors espanyols, però feliç amb el premi a Mourinho encara que sigui en detriment de dos entrenadors espanyols. Una Brunete que veu sis jugadors de la roja a l’onze ideal de la Fifa on molts hi veiem sis jugadors del Barça. Una Brunete que no ha tardat ni un segon a desprestigiar i desmerèixer un premi que fins aquest matí era el màxim premi possible. Una Brunete embolicada amb la bandera del Trillo veient hispanofòbia i conxorxes generalitzades per impedir el triomf del futbol espanyol. Una Brunete, per a més Inri, veient com en Pep Guardiola era l’encarregat de llegir el veredicte i que, amb la naturalitat que el caracteritza, primer ho feia en català. Fins aquí un mini resum d’urgència. Continuem amb el post original.
Mentre la Brunete segueix dia a dia, portada a portada, amb la seva desesperada croada per evitar un nou fracàs de l’enèsim projecte milionari del Ser Superior, el Millor Equip de l’Univers, altrament conegut com el Maligne, s’aferrava a l’esperit de Guruceta per mantenir-se viu a la Lliga. Esperit que no impedia, dit sigui de passada, una nova demostració de senyoriu d’aquest entrenador ploramiques, Jóse Llourinho, que ja comença a crear divisió a les files del nacionalmadridisme i el creixent rebuig del sector menys idiota del merenguisme. Un entrenador incomprès que ha d’escudar-se amb el seu fill por intentar transmetre una mica de credibilitat: “Todo lo que hago yo siempre tiene una interpretación negativa. No puedo hacer nada. Se lo he dicho al banquillo del Villarreal. Si no me quieren creer es problema suyo. Me gustan mis hijos y juro que lo celebré con mi hijo” Teatro y del bueno, afegeixo. (llegir amb accent portuguès)
Temps difícils a la Brunete. No recuperats encara de la recent humiliació soferta al Camp Nou i de la immerescuda eliminació de l’Athletic a la copa del Campechano, han hagut de suportar una nova exhibició del Barça -aquest cop a Riazor– amb l’agreujant d’una alineació homenatge a les rotacions. Rotacions totalment necessàries a les alçades de temporada que ens trobem com molt bé saben els que sí hi entenen de futbol, com és el cas del Pep. O del Johan, com molt bé explica en el seu article dels dilluns. Article on també analitza de manera magistral el rol de Messi en benefici del col·lectiu: Impecable l’últim gol de falta de Messi. Per mi, infinitament millor les aparicions puntuals i letals de l’argentí. Ens queda llunyíssim aquell Messi que s’escampava durant 30, 40, 60 metres a vegades per buscar el gol de Maradona a Mèxic o repetir el que ell mateix va inventar jugant contra el Getafe. Aquest jugador és ara mateix un portent pel que fa a la gestió de l’esforç propi en benefici del col·lectiu. Marca més o menys com abans i a la vegada fa possible que els altres marquin més. Aquest 2×1, golejador i assistent a la vegada, li estalvia esforços i multiplica la felicitat dels altres, començant per Villa i Pedro, i acabant per l’equip sencer.
I ja que parlem del gol de Messi, fem un parèntesis per recordar el primer gol que va marcar el gran mestre Johan amb el Barça. Gol davant el Granada amb una falta gairebé idèntica al gol de Messi, però amb una petita gran diferència: va xutar amb l’exterior del peu dret. Us ho podeu imaginar? No hem sabut trobar -suposant que existeixi- el vídeo a Youtube, però coses com aquesta són les que feia el millor jugador de la història. I que no us embauquin amb aquella cantarella dels Pelé, Maradona i Di Stéfano, que no deixa de ser una comèdia de merengues, brunètics i godòtics, per no haver de reconèixer a JC com el millor de la història: només cal visionar els vídeos. El millor de la història que tot just podrà ser superat, si no ho ha fet ja, per en Messi, tal com ha reconegut el propi Johan admetent que en Leo ho té tot com a futbolista i recordant una obvietat: només pot millorar en l’aprenentatge d’idiomes.
Un tema, el de les rotacions, que el Maligne no pot practicar per falta de banqueta i que el Barça, no només practica, sinó que a sobre ho pot fer sense renunciar al seu estil de joc inconfusible. Unes rotacions que provoquen l’enveja de la Brunete i l’ai, ai, ai d’aquells culés que encara segueixen instal·lats en la fosca i llarga negra nit del nunyisme. Un ai, ai, ai que a RP no ens sorprèn quan, gràcies a la cruel hemeroteca, poden trobar les demolidores opinions d’un dels il·lustres representats del nucli dur del sandronunyisme, com seria el cas del Santi Nolla, també conegut com a Santi Trola, la intel·ligència del qual va quedar en evidència quan mesos enrere i via facebook s’adheria als comentaris insultants contra Pep Guardiola al mur de Sandro Rosell. Tot i la ràpida retirada del comentari, la imatge va quedar capturada per a la posteritat i per a escarni de tan patètic personatge.
Demolidores opinions, dèiem, perpetrades el 10 de març de 2005, a la pàgina 2 del MD i que no podem enllaçar per problemes tècnics de la pàgina del diari. Tot seguit una petita selecció d’algunes clarividents i profètiques afirmacions que retraten, i de quina manera, al encara director del Mundo vomitivo: “El FC Barcelona debe empezar a plantearse cambiar el modelo del espectáculo por el de la efectividad” “La idea de la “Holanda total” esá desfasada. Hoy, ni el mágico Brasil apuesta sólo por el futbol ofensivo” “Para algunos barcelonistas, los equipos que practican un futbol que no se basa en la posesion de la pelota, en el riesgo y en el futbol ofensivo, son míseros” “Todo lo que no tenga un referente holandés es malo. Y ese es un grave error que todavia se mantiene” “Si analizamos por un momento cuáles eran los cuatro candidatos a entrenador que debatia la junta de Joan Laporta antes de fichar a Rijkaard, todos eran holandeses. Aparte de Rijkaard estaba Koeman, Hiddink y Van Basten” “Ha llegado el momento de cambiar de cultura”
Doncs sí, aquest és l’ideari futbolístic que comparteix el bo i millor de l’inquietant entramat rosellista que controla el destí del Barça. Que no ens passi res i que els deus i en Pep Guardiola hi facin més que nosaltres i ens preservin -el màxim temps possible- d’aquesta meravellosa herència rebuda del mandat més excepcional i amb més títols de la història del Barça. El mandat de Jan Laporta i la col·laboració inestimable d’en Johan, Txiki. Frank, Pep i molts d’altres als que mai estarem prou agraïts. Un gran somni que mai podrà reformular el Sandrusku i la seva directiva. I just avui que la FIFA i el futbol mundial honora al Barça i a la Masia. Sis jugadors del Barça a l’onze ideal i tres finalistes optant a la pilota d’or. Una festa blaugrana a la que l’entorn sandronunyista tampoc s’ha pogut resistir a intentar empastifar a partir de les paranoies sobre la presència de Johan Cruyff a la festa. Una mica de llum sobre el tema la podem trobar en aquest article i els seus comentaris. Una festa on segurament hi haurà assistit aquest flamant assessor presidencial –bon jugador i pitjor persona– que comença a guanyar-se aquest generós sou amb que s’ha vist recompensat.
Un dia històric pel Barça i per la Masia i un dia que també podria ser històric per Euskadi. Hores abans que comencés la Fifa Ballon d’Or 2010, ETA anunciava un alto el foc permanent, general i verificable per a disgust del conglomerat ppsoe que tan a gust es troba en aquesta gran coartada que significa el terrorisme per impedir les legítimes aspiracions del poble basc. El comunicat és insuficient i no és la notícia que el Gobierno de España esperava. A Rival Petit tenim molt clara una cosa: encara que ETA lliurés personalment totes i cadascuna de les armes als jutjats de la Plaza de Castilla o que tots els militants d’ETA organitzessin un suicidi col·lectiu després de llegir el comunicat d’alto el foc, el Gobierno ho seguirà considerant insuficient.
S’exigirà a tota l’esquerra abertzale la seva alta immediata com a socis del Real Madrid.
Temps al temps.
