La redacció del Rival Petit, jutge, hem vist les actuacions relatives a aquest judici i ha estat provat i així es declara que,
Relació de fets:
Que Màrius Carol va escriure, el 8/2/2008, que “en la grada se empieza a pensar que este juego de esencia holandesa ha caducado”.
Que Enric Bañeres va escriure, el 23/2/2008, que “Yo, el primer mourinhista de Barcelona, comprendo que le tiendan esa trampa pero confío en que no va a caer en ella. Porque, repito lo que ya anticipé hace días: con Mourinho en el Barça, Guardiola está entrenando al equipo antes de Navidad. A lo mejor se trata de eso”. I va escriure, el 3/4/2008, que “Vaticiné que si venía Mourinho tendríamos a Guardiola sentado en el banquillo del Barça antes de Navidades. Todo apunta a que no habrá que esperar tanto. La maquinaria cruyffista para moverle la silla a Mourinho trabaja a tal velocidad que se ha puesto en marcha cuando el entrenador portugués tan sólo era una hipótesis. Y ¿cuál es el recambio de la casa? ¿cuál es el guardián de las esencias? ¿quién garantiza unanimidad del buen barcelonismo en torno a su figura? ¿quién nos previene de crispadas fracturas sociales? El Pep, el noi de Santpedor, bendecido por la lírica de rapsodas catalanes, elevado a la categoría de mito viviente. Alguien se preguntará si también garantiza un equipo competitivo y ganador. Pero, ¿a quién puede importarle eso? Su condición de símbolo ofusca y ensombrece a todo lo demás. Y los símbolos se veneran, no se discuten”.
Que Francesc Aguilar va escriure el 26/3/2008 que “si uno habla con José Mourinho y Pep Guardiola se ve que comparten la misma forma de entender el futbol”.
Que Lluís Racionero va escriure el 4/4/2008 que “la solución no es Guardiola, sino Mourinho”.
Que Lluís Canut va escriure el 15/3/2008 que “sería una pena que por esperar a las notas de final de curso no se hicieran los deberes a tiempo, dejando escapar una opción tan sólida como la de José Mourinho”.
Que Fernando Polo va escriure el 16/2/2008 que “¿Alguien puede asegurar a ciencia cierta que el Barça no jugaría atractivo y ofensivo si Mourinho fuera su entrenador? ¿Hay vida más allá del 4-3-3? ¿Cuántos mundiales ha ganado Holanda?”
Que Cristina Cubero va escriure el 15/3/2008 que “su filosofía [la de Mourinho] engancha porque representa lo opuesto a lo vivido este último año”.
Que Joan Poquí va escriure, el 8/4/2008, que “el único problema de Mourinho es que no es cruyffista”.
Que J.M. Artells va escriure el 23/5/2008 que “la imagen de los ‘blues’ peleando hasta el último segundo bajo el espíritu y la disciplina que les impuso Mourinho es la que el barcelonista echa de menos y al mismo tiempo alimenta su escepticismo ante la escasa trayectoria de Pep Guardiola”.
Que EMD, dirigit pel periodista monàrquic i anti-cruyffista Santi Nolla, va publicar el 27/3/2008 una enquesta que exigia el fitxatge de Mourino pel Barça, en el marc d’una campanya de tres mesos que va fer el Grupo Godó en bloc per impedir la contractació de Pep Guardiola i imposar la contractació de José Mourinho.
Que a tots ells cal sumar articles de Golobart, Dagoberto Escocia o Lluís Foix exigint insistentment la contractació de Mourinho i etiquetant com a fracassada i pròpia de pactes inconfessables entre Laporta i Cruyff l’aposta pel futbol ofensiu.
Que Miguel Bianquetti, àlies “Migueli”, flamant incorporació de Sandro Rosell a l’staff tècnic del club, va cridar -sic, és que la secció es titula “El grito de Tarzán”- el 14/2/2008 que “No me quiero esconder nunca, por eso insisto en Mourinho porque el Barça le necesita. Aunque pueda molestar a algún profeta divino, en Barcelona, el técnico luso ofrece todo lo que cualquier aficionado azulgrana desea para su equipo: carácter, agresividad, orgullo y honestidad” a més d’assenyalar que “Soy plenamente consciente de lo que significa decir que hay que fichar a Mourinho ¡¡¡ya!!!”.
Que tot i l’allau de veus dirigides pel Grupo Godó el President Jan Laporta, el seu assessor JC i el secretari tècnic Aitor “Txiki” Begiristain es van decantar a favor de Guardiola, del futbol ofensiu i, de l’esportivitat i en contra de Mourinho, el futbol defensiu i la manca d’escrúpols, resultant de llur aposta un període esplendorós de la història del Barça i que aquesta setmana haguem escoltat l’anomenat millor entrenador del món plorant per un arbitratge després de no haver passat d’un empat contra el cuer.
Fonaments de dret:
La defensa de clubs victimistes i fracassats que es dediquen a plorar sobre els arbitratges i la mala sort està penada amb diferents penes d’inhabilitació i fins i tot sancions econòmiques i de privació de llibertat des que JC va arribar al Barça i en va provocar un gir de 180 graus (o de 360 graus, que cridaria l’acusat Miguel Bernardo Bianquetti).
Discutir el model esportiu que ha situat el Barça com a millor club del món a l’última dècada és un excercici de madridisme.
La realització de campanyes de premsa per imposar la contractació de personatges de l’alçada intel·lectual i moral de Mourinho és un fet diferencial de la premsa esportiva nacional de la nació de Madrid, on Relaño i especialment Eduardo Inda han encadenat èxits com el que avui seu a la banqueta dels nostres enemics, i la seva trasllació a Barcelona és un acte de la mateixa naturalesa jurídica que la retallada autonòmica que pregona el PPSOE.
Decisió:
Sentenciem a tots els socis que van votar a favor de Mourinho a l’enquesta d’EMD a menjar-se totes i cadascuna de les tecles dels teclats dels ordinadors des dels quals van votar l’esmentada enquesta podent usar per tal de facilitar el compliment de la sentència les espècies que així ho desitgin de la marca DANI.
Sentenciem a Lluís Foix, Santi Nolla, Joan Golobart, Dagoberto Escocia, Lluís Canut, J.M. Artells, Paco Aguilar, Cristina Cubero, Lluís Racionero, Màrius Carol, Enric Bañeres, Fernando Polo i Joan Poquí a la pena de dos anys i vuit mesos d’allunyament del Camp Nou, així com a mirar tots els vídeos disponibles de tots els partits dirigits per equips de Maguregui.
Sentenciem a Miguel Bernardo Bianquetti a vuit anys d’inhabilitació en qualsevol càrrec relacionat amb la secció de futbol del Futbol Club Barcelona, i a realitzar un curs de 500 hores a l’Ateneu de Barcelona per tal d’aprendre a escriure.
Sentenciem a Toni Freixa, que no té res a veure amb cap dels esdeveniments referits en aquest procés, a usar un murrió de forma permanent a partir del moment en que surti de la dutxa fins el moment en que es posi al llit. Per si de cas.
Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem,
Barcelona, 19 de Gener de 2011
_________
(*)Com sempre, el plagi és de Rafael Reig.
