El periodista Jordi Borda de Catràdio filtrava, el 09/12/2010, la notícia de l’acord amb la Qatar Foundation per incrustar publicitat a la samarreta del Barça. Hores després, el 10/12/2010 dia mundial dels drets humans, el vicepresident econòmic del Barça i vicepresident econòmic del Real Club de Tenis Barcelona, Javier Fraus, es veia obligat a convocar una roda de premsa per explicar que l’acord estava presignat durant varios mesos, però que: “Por razones inexplicables se filtró algo que estaba desde hace meses” El vicepresident va destacar: “los intereses convergentes entre el Fc Barcelona y Qatar Foundation” va afegir que: “Es una marca no comercial, es una fundación y una ONG de un país pequeño, progresista y tradicional al mismo tiempo, que se quiere dar a conocer al mundo mediante la educación y el deporte” i va reblar el clau amb un: “era la posibilidad más adecuada a la filosofía del club”
Ni la data, ni les formes eren el timing que la Junta Directiva tenia previst per donar a conèixer el polèmic acord amb la dictadura tolerant i flexible del polígam emir de Qatar, però la noticia precipitava els esdeveniments i significava la definitiva caiguda en desgràcia del responsable o responsables de la filtració que havien tingut la gosadia de menysprear i obviar al Grupo Godó. Un filtrador o filtradors que ja feia dies estaven en el punt de mira de la poderosa gent de la caverna nostrada, que són qui realment marquen l’agenda de Sandro Rosell des de l’any 2005 quan va abandonar la junta del president Laporta. Una agenda que, vistos els resultats a les eleccions presidencials, s’ha de reconèixer que han portat de manera efectiva i brillant. Una agenda que durant cinc anys ha controlat amb precisió gairebé quirúrgica tots els fronts de l’entorn blaugrana amb l’objectiu últim de reentronitzar el neonunyisme de la ma d’un home de palla, un titella, una marioneta que respongués al perfil i superés els filtres exigibles per les 400 sagrades famílies de Barcelona i pel seu comitè executiu conegut popularment com a Cerdanyaberg.
El candidat elegit, Sandro Rosell, era l’idoni. Pedigrí autèntic i adn Barça. Una combinació perfecta, però amb una greu mancança mai no suficientment valorada per tot l’entorn mediàtic rosellista amb el GG al capdavant: la manca d’imatge. Una manca d’imatge que afegida a les contradictòries decisions de la junta i la seva erràtica trajectòria ha contribuït al desànim i a la creixent decepció entre els 35000 sossi propietaris que li van donar la victòria. I quan parlem de manca d’imatge no ens estem referint, per exemple, a si les orelles dumbo no l’afavoreixen, doncs això ho podria millorar el cirurgià de capçalera del Dani Alves; ens estem referint a la incapacitat per parlar en públic, a la manca de discurs coherent, al servil vassallatge davant els nostres enemics i, en definitiva, a la sensació de vergonya aliena que transmet al públic en general i als culés en particular, rosellistes inclosos. Una manca d’imatge agreujada per la nefasta política de comunicació dels primers mesos de mandat, amb menció especial per en Toni Pantene Freixa, al qui la Vanguardia qualificava de Boix Noi Bo i la virtut principal del qual és la capacitat d’emmagatzemar el basar d‘Istambul al mig de les seves llardoses grenyes.
Ja feia setmanes que les vaques sagrades del sandronunyisme ho venien denunciant, però ha estat just quatre dies després de al filtració de l’acord amb Qatar quan la brunete godòtica ha determinat que ja n’hi havia prou. El 14/12/2010, el redactor en cap d’esports de la Vanguardia, Dagoberto Escorcia escribia: “Algunos directivos empiezan a reconocer que una de las primeras decisiones exclusivas de Sandro Rosell como fue la de nombrar a Pere Jansà director de comunicación ya se cuenta como un fracaso.” “El Barça actual tiene en Toni Ruiz, que trabajó con Maxenchs, y también lo hizo con Badia, el hombre ideal para el cargo que está dando fuertes quebraderos de cabeza a la junta de Rosell. Pero no lo ven. Toni Ruiz es un empleado del club, conoce a todo dios de la prensa y todos lo conocen a él.”
Després d’aquest article-ultimàtum amb petició expressa inclosa, en Sandro Rosell obeïa dòcilment les instruccions i posava fil a l’agulla. Poc menys d’un mes i començava la cascada de nomenaments per intentar reorganitzar i posar ordre a l’olla de grills en que s’havia convertit l’àrea de comunicació del Barça. El 12/01/2011 s’anunciava la incorporació de Gerard Guiu com a nou cap del gabinet de presidència i el 18/01/2011 era nomenada directora de comunicació la periodista Ketty Calatayud de la Vanguardia. Noves incorporacions que afegides als càrrecs ja existents constitueixen l’organigrama de comunicació més multitudinari de la història del futbol tal com es pot observar en el gràfic adjunt. Com si del camarote dels Marx brothers es tractés. Un gràfic que encara podria ser més espectacular si pel mateix preu i com assessors presidencials hi figueressin els altres tres privilegiats assessors fitxats personalment pel nostru president, Migueli, Rexach i Fusté (a 6000 e/nets mensuals), a part del Juanjo Castillo que és el que consta oficialment. Cabeçao Castillo com el coneixen els genials col·legues del Diarioyoya.
En Sandro acatant per elevació les exigències de la Vanguardia i deixant tota la política comunicativa en poder del GG. La Hello Ketty des de les oficines del Barça i el company Dago des de la redacció de la Vanguardia. Tot controlat.
Paralel.lament amb tots aquests moviments, la guàrdia pretoriana d’en Sandrusku posava el punt de mira sobre TV3. No havia agradat l’emissió del documental “camí d’un somni”, on s’hi destacava excessivament el protagonisme i la grotesca imatge d’en cabeçao Castillo i el seu mític suèter de ratlles roses: “El documental ‘Cami d’un somni’ genera un debate interno en el entorno de Rosell,” ni tampoc com es realitzen les transmisions dels partits del Barça: “Las cámaras no pinchan a Rosell en el palco” “La Sexta y Gol T recuperan la imagen del palco cuando el Barça pasa apuros”, o els gags de Crackòvia on s’evidencien els problemes de Sandro Rosell amb la comunicació en públic, quan no sap que dir quan vol complir la seva promesa de parlar per Nadal, o com contracta un “executive speech coach” perquè l’assessori, i qui apareix per ensenyar-lo a parlar és, ni més ni menys, que l’ex president del Barça, Josep Lluís quicir Núñez, famós per la seva gran oratòria.
El primer pas en la nova política d’imatge i comunicació es produïa el passat dia 15 de gener quan la Junta convidava a sopar a la Masia a tot l’equip de la gent de Crackòvia. Un sopar molt auster d’acord amb la política de contenció de despeses de l’actual directiva i un aparent molt bon rotllo entres el president, alguns directius i tots els actors a excepció d’en Carles Latre que no hi va poder assistir. En Latre però, va se convidat a la llotja del Camp Nou per veure el partit de lliga següent. Una llotja plena de vips on, entre d’altres, si va poder veure -com a convidat- al subdirector del Mundo Deportivo i factòtum del Pelíkano, Francesc Perearnau.
Aquest ha estat un primer pas. Segur que en vindran molts d’altres, doncs en Sandrusku és molt conscient de la situació tal com es desprèn de les seves darreres declaracions: “No hemos estado bien explicando las cosas, no las hemos comunicado bien. Nos hemos dedicado a trabajar, a hacer muchas cosas y eso nos dejaba sin tiempo para hablar”, “Hay gente que habla y luego trabaja. Nosotros, no. En una institución como esta, hay mucha gente que quiere saber lo que está pasando. Nosotros hemos sido muy catalanes. Hemos trabajado mucho, pero sin explicar nada”, “No hemos explicado lo que hacíamos, el error es mío por no haber hablado en tres o cuatro meses. Ahora, por ejemplo, tenía pensado no volver a hablar hasta junio, pero tendré que hablar más a menudo”
Si serà conscient en Sandrusku de la mala imatge que transmet que, fins i tot, se sent solidari d’una altre personatge que transmet una imatge encara pitjor, com és el cas d’en Cristiano Ronaldo. Preguntat sobre la personalitat del portugués, en Sandro ha declarat que:: “Cristiano Ronaldo transmite una imagen que no es exactamente la suya. No sé las razones, pero yo le conozco y puedo decir que la imagen que ofrece no responde a cómo es exactamente”.
Tan en Cristiano com en Sandro no ho tindran gens fàcil. Tenen mala peça al teler, doncs com molt bé diu el refrany castellà: “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda”
Àrea de comunicació del Barça
