Setze victòries consecutives, seixanta gols marcats i sis d’encaixats. El Barça segueix meravellant, les exhibicions se succeeixen i l’excel·lència dels homes de Guardiola sembla no tenir límits. Els rècords van caient setmana rere setmana, tan a nivell col·lectiu com individual. La passada jornada s’igualava el mític rècord del Madrid de Franco i DiStefano, i aquesta setmana ja ha quedat definitivament superat per a disgust de la retrògrada caverna i satisfacció dels amants del futbol sense fronteres. Un rècord, el del Madrid del 60-61, al qual s’hi ha referit de manera educada en Pep Guardiola, però els del Rival Petit, que no volem ser políticament correctes ni gens respectuosos amb la caverna, sí que volem recordar que a la temporada 60-61 tot just passàvem l’equador de la fosca i llarga nit del franquisme, un règim criminal i autoritari que sortia de l’autarquia per enfilar els camins dels planes de desarrollo de la ma del franquisme tecnocràtic de l’Opus Dei en detriment del franquisme falangista. Una temporada 60-61 on imperava el govern per decret, el NO-DO encara era vigent i acabava de nàixer -en blanc i negre- l’única televisió espanyola durant molts anys. Un govern dictatorial i un Butlletí Oficial de l’Estat al servei del Maligne, nineta dels ulls del dictador i equip oficial de l’Espanya nacional i guanyadora de la guerra civil. El fitxatge d’Alfredo Di Stefano, un dels espolis més flagrants i vergonyosos de la dècada dels cinquanta.
Parlem de rècords just la setmana que -quatre-cents milions d’euros desprès- un projecte del Ser Superior aconsegueix arribar, amb penes i treballs, a la final de la Kampechano’s Cup. La Copa: aquell títol menor, infravalorat i menystingut per la caverna que, miraculosament, ha recuperat un prestigi a l’alçada de la Champions. Una final que encara no té estadi decidit, però que si fóssim en temps dels Di Stefano, Puskas i Gento no tenim cap mena de dubte d’on s’acabaria jugant. Tothom coneix, seguint amb el rècords, que el Barça és l’equip amb més títols de copa (25), seguit per l’Athletic (23) i pel Mouligne (17). El que molts aficionats ignoren (sobretot els més joves) és que mentre el Mouligne guanyava la majoria de títols jugant a Madrid o al Bernabeu, gairebé la totalitat de títols del Barça i de l’Athletic s’aconseguien jugant – no només fora de casa- sinó que també fora de Catalunya i d’Euskadi respectivament. Que en quedi constància i en prengui nota la caverna godòtica, poc preocupats en fer pedagogia, ancorats en la madriditis i molt entossudits en mantenir-se fidels al gen perdedor i nunyista que els caracteritza.
Una caverna godòtica que ignora i és incapaç de criticar l’absència del nostru president a la final de copa de la secció de futbol sala. Primer trofeu important de la secció i en Sandrusku en parador desconegut. Confiem que aquesta absència no sigui un primer pas en el camí de liquidar les multi guardonades seccions del Barça. Seccions que pel sandronunyisme no deixen de ser un negoci ruïnós i deficitari que només interfereix la miserable política d’avals de la nostra flamant directiva. Un Sandrusku absent de la final… o potser no. Potser estava fent de guia turístic dels nous amos de la samarreta, els parents del xeic tolerant, flexible i polígam de Qatar que aquest cap de setmana han fet la seva entrada triomfal a la llotja del Camp Nou. Un debut compartit amb el president de la Generalitat, Artur Mas, que pateix -talment com el president del Barça– l’herència d’una situació financera que no li permet ni fer front al pagament de les nòmines. Un Artur Mas també missing observant impassible la liquidació del sistema de caixes catalanes i sense capacitat ni de decidir sobre el futur dels trabucaires. Un Mas que viatjarà a Madrid -que tremolin!- no a exigir el concert econòmic o la fi de l’espoli no, sinó a pidolar de genolls que ens permetin endeutar una mica més, o que ens autoritzin a tramitar amb la dictadura qatariana el patrocini d’alguna de les conselleries més deficitàries.
Queda una jornada menys per acabar la lliga, es mantenen els set punts d’avantatge sobre el Maligne i el Barça segueix demostrant la seva superioritat. Malgrat l’evidència, però, ni la Brunete ni el Mouligne es resignen i -com cada setmana- queden ben retratats amb el seu reguitzell d’hilarants declaracions. En Mou convidant a la violència: “A Cristiano le pegan mucho, no es como con otro ante el que los adversarios se desvían, tienen miedo de meter el pie y no le toca nadie” Un Mou resignat: “Estoy aquí para terminar primero, pero si termino segundo no pasa nada” Relaño nyic-nyic amb el Villarato: “ya con el 2-0 Turienzo salió al quite y se comió un gol justo antes del descanso; poco después de la reanudación, una buena jugada terminó en remate de Filipe Luis, que Piqué salvó en la raya. Un Barça cumbre, en fin, en el que la única mala nota la da Alves, tan bueno como cualquiera si se descuenta a los tres del podio de oro, pero definitivamente desagradable. Por su manía de fingir y por patadas destempladas como la de ayer a Agüero”. Roncero demanant respecte: “El Madrid se ha metido en la final con todas las de la ley. Este equipo se merece algo más de respeto y cariño” Altres somniant truites: “El Bernabéu se apunta a la remontada. Los madridistas disfrutaron con los goles de su equipo y sueñan con alcanzar al Barça” I a can Marca totalment fora de sí amb les estadístiques de golejadors. Aquí la classificació oficial de l’As, aquí la classificació de Marca.
I entremig de tanta histèria brunètica i tanta eufòria blaugrana, cal agrair i valorar molt positivament les paraules d’en Pep després del partit contra el Pateti. Un toc d’atenció i un avís a tocar de peus a terra quan es desferma un acrític i desmesurat triomfalisme. El gran mestre Johan ho resumeix perfectament al seu article d’avui: “El dia que guanyes per 3-0 un Atlètic de Madrid, el dia que evites el vell partit de bojos entre aquests dos equips, el dia que cau un rècord històric -aquest sí, majúscul-, aquest dia el teu entrenador veu, es fixa, explica que jugant així no guanyes la final de Copa contra el Madrid. Fantàstica l’estirada d’orelles. Encertada per ben vista i per continuar endollat. Com més elogis de fora, més atenció, sempre, en el que fas malament o no acabes de fer del tot bé.”
No volem acabar sense tenir un especial record per l’esquerra abertzale just el dia que Batasuna presenta els estatuts del nou partit amb el que pretenen presentar-se a les properes eleccions municipals del mes de maig. Estatuts diuen, que s’adapten a les exigències de la llei de partits, aquella llei que el dia que s’ho proposin també servirà per il·legalitzar els partits independentistes catalans. El ministeri de l’interior a les ordres de l’únic ministre supervivent dels Gal, el merengue Rugalcaba, tindrà l’última paraula. Estem segurs que el ministre no posarà cap tipus d’objeció a si les txapeles dels candidats han de ser xl, xxl o xxxl, però no descartem se’ls exigeixi una declaració de fe madridista i la renuncia expressa a la política de pedrera de l’Athletic Club de Bilbao.
