23-F. Champions, 8ens.

COPPENHAGUEN – CHELSEA 0-2
 
Els de Gazprom es desempallaguen sense problemes de la Solidaritat danesa, nom que escau a la sorpresa de la Champions d’aquesta temporada, ateses tant la seva fulgurant aparició com els seus aires pretensiosos i les seves males maneres. Pel seu cantó, el no menys pretensiós espanyolet del Chelsea que va abandonar el Liverpool perquè no mereixia el seu temps, va ser testimoni d’excepció dels dos golets d’Anelka que sentencien l’eliminatòria i acosten Abràhamovitx a la seva enèssima inversió ruïnosa, ara ja sense cap Unió Soviètica per saquejar.
 
INTER – BAYERN 0-1
 
El passat sempre torna, i caminem per aquesta vida amb l’ai al cor per quan ens el trobarem tot tombant la cantonada, amb ganivets esmolats. Que ho demanin als seguidors de l’Inter, als qui se’ls va tornar a aparèixer Bojan Krkic dins la pell de Mario Gómez per marcar el gol que l’àrbitre aquest cop no els va estalviar, també al darrer minut, per consumar la venjança del Bayern que va posar els dos peus a quarts en un vespre de dolor per als lamentables tifossi nerazzurri que per força ha de satisfer totes les bones persones en general i els seguidors blaugrana en particular.
 
OLYMPIQUE – MANCHESTER UNITED 0-0
 
La banlieu i els de Sir Ferguson recullen un resultat propi del laboratori d’idees de ZP, val a dir que amb tot mereixement pels dos cantons, i exposa els red devils a la típica eliminació tonta per empat a gols a casa, que és quelcom no pas desconegut pels equips de la Premier davant equips dels territoris de la Corona d’Aragó. En ple 23-F, Ferguson lamentant no haver fet cap gol transmetia la mateixa credibilitat que encara desprenia la cara del cap de l’estat espanyol omnipresent a totes les televisions públiques i privades en un nou festival de l’humor negre per a analfabets funcionals, al·lienats de diferent grau, ciberfalangistes, consejeros del Movimiento 3.0, els seus delegats de províncies, els lloros sobre les seves espatlles, els gossos ensinistrats i la resta del zoo: el vòmit.
 
LIÓ – MADRID 1-1
 
El borbó s’asseia davant la tv amb el cul en carn viva després de tot un dia exposat a les insignes llepades de llengües tòxiques i més putrefactes que el cervell d’un redactor del diari GAL. I tanmateix, per veure un nou partit lamentable de l’estandard del règim en terres gavatxes, la qual cosa ja és tanta notícia com les baixades de pantalons dels convergents. El partit que interessava, devia pensar aquesta intel·ligència plecara, ja el varen guanyar 30 anys abans, i per golejada. Per a més informació cerqueu: Llei de Memòria Històrica.