Es desferma l’eufòria a la caverna i la raó està plenament justificada: al·leluia! el Mouligne ja juga com el Barça. Doncs sí, apreciats culers, gran exhibició merengue davant d’un altre pseudofilial filial de la Casa Blanca, el Racing de Santander, el millor equip d’aquesta gran potència futbolística que és Cantàbria, porta al mar de la Gran Castilla. Una espectacular exhibició futbolística -amb debut d’un jugador del filial inclòs i l’absència de dues pilotes d’or- que comença a marcar distàncies amb el fins fa poc virtuós joc blaugrana. Un joc blaugrana que la caverna veu en franca davallada després que el Barça s’hagi limitat a guanyar -només- els 9 punts dels tres darrers partits de lliga -dos d’ells pel pírric resultat d’un a zero- mentre prepara l’enfrontament amb l’Arsenal per classificar-se per a quarts de final de la Champions. La Brunete constata que aquest Madrid ja juga millor que el Barça tot i haver mantingut la teoria de que el Maligne mai jugaria com el Barça doncs l’estadi Santiago Bernabéu difícilment pot acceptar el virtuosisme i el tiki-taka acostumats com estant a l’èpica, la fúria espanyola, el espiritu de Juanito i la patada a seguir.
Que lluny queden aquells temps de les quimeres Robinho vs Ronaldinho o Robben vs Messi, o els més recents de les critiques d’en Llourinho al gato Benzemiau. La Brunete va crescuda i gairebé esgota els qualificatius: Ozil diseña, Benzema ejecuta Özil es ya uno de los referentes del equipo y uno de los favoritos de la grada Las asistencias de uno y los goles del otro son aval de presente, y de futuro, para el Madrid las asistencias del alemán y los goles del francés tiran del madrid . L’alegria però, davant de tanta meravella, no és del tot completa, doncs s’ha aconseguit amb absència d’Spartacus CR7 i això és motiu de greu preocupació pel futur immediat del Mouligne. Sin Cristiano fue, en efecto, otro Madrid, pero no peor. Fue muy distinto de ese Madrid que solemos ver, compulsivo, cuyo ritmo viene marcado por los arrebatos de Cristiano.Quizá sí fuera bueno conseguir que cambiara su juego, meter sus cualidades en un fútbol más colectivo, que no le fatigara ni exigiera a él tanto y que permitiera sacar más provecho a las condiciones de otros.¿Cómo proponerle que cambie? Ja ho veieu, els dubtes s’acumulen a la Brunete. Tolerarà el traductor que es consolidi la rebelió dels marginats? Tornarà en Cristiano amb llicència per a matar? Retornarà the Special One a les esències del clementisme i el capellisme? Veurem com evoluciona tot plegat, però del que no hi ha dubte es que ens esperen titulars interessants i portades divertides: Di Maria mejor que Messi? Ojil mejor que Xavi&Iniesta juntos? Ozil balon de oro!
L’espectacle ofert pel Maligne arribava precedit d’un altre espectacle esperpèntic espectacle perpetrat per la directiva sandrista i l’espantosa idea de cedir la llotja blaugrana per commemorar el dia de la dona treballadora al partit de lliga davant del Saragossa. Encara sort que alguna ment preclara de la directiva (alguna n’hi deu haver) ha tingut el detall i la delicadesa d’avançar uns dies la celebració i estalviar-se el ridícul mundial que hagués significat celebrar-ho quan tocava, és a dir: davant l’Arsenal i amb el testimoni de les càmeres de televisió de mig món. Aquest estirabot sorgit de la sala de màquines del Grupo Godó ha permès la més gran concentració de dones mai vista la llotja blaugrana. Podem entendre que dones com la Cristina Cuberu o la Garsia Maleru acceptin la invitació i s’hi presentin amb entusiasme, però si que ens ha sorprès la presència d’altres dones que -sincerament- teníem en més alta consideració i que creiem haurien d’haver declinat l’oferiment. No ens consta hagi estat convidada la xeica de Qatar, ni tampoc ho ha estat la meva dona. També ens ha sorprès aquest amable i comprensiu article de la Vanguardia (d’on sinó?) de l’escriptor Sergi Pàmies, al qual admirem profundament, però dubtem que davant d’aquesta idea s’hagués mostrat igual de comprensiva la seva mare. Ni tampoc el seu pare. En fí, una directiva homenatjant la dona i desitjant alhora -en nom de l’austeritat, és clar– liquidar les seccions femenines deficitàries (totes).
Setmana moguda on ha tornat a ser notícia el millor president de la història del Barça, Jan Laporta, per diverses i variades raons. Des de la sentència de la Due Dilligence, passant per la dels avals, el trencament amb SI i el seu acostament a ERC. I tot amanit amb el tractament parcial i tendenciós dels mitjans audiovisuals sociovergents (tots) i les sentències objectives i imparcials de la millor justícia d’Espanya. Curiosa sentència la de la DD, on el jutge s’ha marcat una nova modalitat de sentència que podrien anomenar sentència/opinió. Una sentència que impedeix lliurar la DD a l’expresident Laporta, mentre tots els mitjans afins a l’actual president han anat filtrant periòdicament el seu contingut i molt especialment al diari MARCA i als pamflets de l’òrbita rosellista. En Jan, segons el jutge, podria fer el mateix amb els seus mitjans afins (?) I que dir de la sentència dels avals? Aquí s’explica de manera entenedora.
I del trencament amb SI? Al marge de si l’escó d’en Jan és gràcies al paraigua de SI o si els escons de SI ho són gràcies al paraigua d’en Jan, no hi donaria més importància. Polèmiques, divisions i escissions són consubstancials i pròpies de l’independentisme. Cosa que no passaria o no tindria cap transcendència si fóssim independents. I si la presència d’en Laporta va contribuir a l’èxit de SI, doncs encantat de la vida i si l’aproximació ara d’en Jan i Portabella serveix per incrementar els regidors independentistes a l’Ajuntament doncs a bodes em convides. I si en Jan pot contribuir a que Esquerra abandoni l’absurda via del referèndum i aposti com la Soli per la declaració unilateral de la majoria de diputats del Parlament, doncs ja seria el súmmum. Al parrot! I no cal que ens tallem les venes. I donem-li les gràcies a en Jan Laporta per aquest impagable detall: el Gobierno revela que ‘no hubo forma’ de que el Barça fuera imagen de España.
Bé, esperem que al Sandrusku no se li acudeixi instaurar el dia d’Extremadura a la llotja blaugrana i hàgim de suportar la presidència per un dia del president Fernández Vara, aquell gran soci culé que s’avergonyeix de sentir parlar català al senat. Clar que d’en Sandrusku tot el pitjor es pot esperar, doncs just fa quatre dies ha concedit per l’article 26 l’organització dels viatges del Barça als amics merengues de Halcón Viajes, aquella companyia que recollia firmes pro candidatura Rosell a les seves dependències.
I això és el que deia el programa electoral: …promoure la creació d’una agència de viatges interna que gestioni de forma acurada els desplaçaments dels socis a uns preus més assequibles…
