Vergonyós silenci inicial del president&directiva blaugrana davant les greus insinuacions de dopatge sorgides de la Caverna i la Casa Blanca el cap de setmana passat i penosa roda de premsa posterior en la que el secretari de la junta directiva, Toni pantene Freixa, al mateix temps que anunciava accions judicials contra la Cope, donava per bones les explicacions que el Tito Floren li transmetia via telefònica al nostre president. Una conversa telefònica de la qual no en coneixem el contingut però sí el resultat: en Sandrusku no era capaç d’arrencar-li ni un miserable comunicat oficial de disculpa al president Pérez, gran amic i company de fatigues al Puente Aereo, el nou fòrum d’executius i empresaris amb aquest gran lema per bandera: “ya basta de enfrentamientos entre Madrid y Barcelona”
No ha estat fins la roda de premsa d’en Pep Guardiola que exercint d’entrenador-president i en ser preguntat sobre el dopatge n’ha tingut prou amb una simple i lògica resposta: “Es una pregunta para la COPE y Florentino Pérez, que es el máximo responsable del Real Madrid. Ellos se tienen que poner de acuerdo y cuando lo hagan, que nos lo hagan saber” Y me refiero a Florentino Pérez porque es él el máximo responsable del Real Madrid, él, no el utillero“. Després d’aquestes contundents declaracions d’en Pep Guardiola, al nostru president no li ha tocat més remei que sortir de la cova i un cop finalitzat el partit contra el Getafe -just una setmana més tard- ha recitat de memòria un preparat i llarguíssim discurs en el que pretenia mostrar-se molt i molt i molt i molt enfadat. Millor dit, enfadadíssim i culpant a Espanya del que passa contra el Barça, però -sobretot- sense fer la més mínima referència ni al Real Madrid ni al seu gran amic Florentino Pérez. “Estamos muy enfadados porque se ha afectado al prestigo de nuestros jugadores, nuestros médicos y nuestros técnicos. No lo vamos a permitir y vamos a hacer todo lo posible para ver quienes son los responsables. Es una vergüenza lo que en España está pasando contra el Barcelona. Es una vergüenza, que a mi me da lastima”. Unes declaracions fetes amb molt retard i amb “poses” d’indignació extrema que, lluny de transmetre credibilitat, han evidenciat una altra vegada la manca de discurs i oratòria del president del Barça. Un president que s’expressa igual de malament en castellà com en català (com el seu admirat quicir Núñez, vaja!) al que fins i tot en fan escarni els de la caverna posant-li entre cometes les faltes d’ortografia.
Bé, el Madrid no ha fet cap nota, la COPE no revela les fonts, en Sandrusku no explica converses privades i no sabem, tal com apunta tothom, si en Florentino o algú de la directiva o algú del cos tècnic seria el Garganta Profunda d’aquesta història. Però els del Rival Petit, que som desconfiats de mena, no descartaríem cap hipòtesis, i de la mateixa manera que la setmana passada trobàvem antecedents sobre el calendariato, aquesta setmana també n’hem trobat sobre el doppingato. Qui declara no entender, no querer entender y tener rabia de quien entiende de dopaje, demostra un bon estil en aquest vídeo de la lliga italiana:
Ara només queda confiar en la justícia. Una justícia independent, ràpida i eficaç com correspon a l’estat de dret en que vivim. Una justícia neutral, com no pot ser d’una altra manera, que no fa distinció entre independentistes catalans o independentistes espanyols i que tracta per igual a sandronunyistes i laportistes. Una justícia que ha sabut integrar el tenebrós i franquista Tribunal de Orden Público, hereu del no menys tenebrós Tribunal Especial de Represion de la Masoneria y el Comunismo, en una exemplar anomalia democràtica anomenada Audiencia Nacional. Una justícia, en definitiva, que avui mateix, sense anar més lluny, ha començat a jutjar la conveniència o no de legalitzar Sortu i que no tenim cap dubte que decidirà el que en justícia correspongui encara que els promotors de la formació abertzale es neguin a cantar l’himne del Real Madrid i amb independència del que li convingui al conglomerat nacionalista espanyol del ppsoe. Com tampoc tenim cap dubte de que la justícia aclarirà -com cal- els casos Millet i Osàcar i el bon nom de Convergència quedarà sense màcula ni sospita de finançament il·legal. Perquè nosaltres, a diferència d’aquell condemnat alcalde de Jerez de la Frontera, no considerem -déu nos en guard- que la justícia sigui un cachondeo.
La setmana del doping ens ha deixat una sorpresa inesperada, que no és altra que l’anunci del relleu de l’inefable Eduardo Inda de la direcció del Marca. No sabem si el fidel servidor de Jotapedro ja s’hauria cobrat la factura sencera dels serveis prestats a les Illes Balears o si el seu cessament hauria sortit de la conversa telefònica entre en Sandrusku i el Tito Floren a canvi de no querellar-se contra el Real Madrid. També podria ser que ni una cosa ni l’altre i que un cop esgotades les barbaritats que es poden dir en un mitjà escrit, se l’envii a un nou canal d’aquest neo franquistes que proliferen a la tdt i es dediqui a fer la competència als de Punto y farlopa. I, per descomptat, a seguir conspirant contra el Barça.
Queden dos mesos per completar una altra temporada extraordinària. Som a la final de la Kampechano’s Cup, líders destacats a la lliga, a quarts de la champions, màxims golejadors, mínims golejats i un reguitzell de rècords superats. I per aquest motiu costa d’entendre com encara hi hagin culers (afectats de sandronunyisme agut, segur) que s’indignen si no golegem a cada partit o que s’espanten pels resultats del sorteig de quarts, quan sembla clar que qui s’hauria d’espantar són els nostres rivals.
Virus Fifa al marge, queden 15 partits per finalitzar la temporada -quatre dels quals contra el Maligne- que esperem contribueixin a enterrar definitivament un altre projecte milionari del Ser Superior. Un Ser Superior que acabem de veure en un gag del Crackòvia utilitzant els seus poders per proclamar la independència de Catalunya i evitar d’aquesta manera haver de competir contra el Barça.
A Rival Petit ens encantaria. I quan ens pregunten per la lliga que jugaria el Barça en una Catalunya independent, no tenim cap mena de dubte al respecte: el dia que Catalunya aconsegueixi la seva independència, el Barça haurà assolit el seu últim objectiu.
