BARÇA- OSASUNA 2-0
L’abisme ètic, intel·lectual, moral i futbolístic entre les paraules del President Rosél pronosticant un 5 a 0 a la final de Mestalla i les del Mestre J.C. asseverant que les finals les solen guanyar aquells que més ho necessiten marca la línia entre el Bé i el Mal, entre la Civilització i la Barbàrie, entre el Poble i els Paràsits, entre Nosaltres i Ells. Així les coses, amb el suport del silenci de la directiva -el màxim a que podem aspirar tenint en compte que cada cop que obren la boca converteixen Sergio Gramos en el successor de Camus-, el Barça de Guardiola prepara la visita al Bernabéu, on Messi i companyia han de saldar els comptes pendents que van quedar a Mestalla i els que va deixar el Barça de Gaspart, el qual per cert mai va gosar pronosticar un 5-0 en cap partit. I és que era Gaspart, però com estan demostran els millors amb el tripartit de Montilla, tot és susceptible de ser superat, això sí, per dessota el llistó.
En qualsevol cas, el Barça va resoldre gràcies a Valdés i Villa -massacrat dies abans de jugar-nos la temporada per un personal que mereix carnet de soci de l’Apañó- un partit complicat i sense interès, abans d’alçar-se majestuós al femer del nacional-catolicisme futbolístic contra els nostres enemics i, el que és més important, contra la mediocritat abassegadora d’una llotja a anys llum del que tenim al camp i una premsa esportiva barcelonina que, seguint el manual d’estil godòtico-sensacionalista de RUC1, ha passat per una prórroga de l’eufòria més submoral a la depressió més apocalíptica.
SEVILLA- VILA-REAL 3-2
Er Mehó Equipo Der Mundo perllonga la seva batalla a sang i fetge per ser a la propera HUEFA, i ho fa guanyant un Vila-Real al que, com al Barça, li sobren els últims partits de lliga ocupat com està en combatre una munió de rivals portuguesos a Europa.
AT.MADRID- LEVANTE 4-1
El Pateti apallissa un Llevant que es jugava menys que un guiri borratxo de Lloret a la gala dels Óscars, fet aprofitat per la premsa esportiva nacional de la nació de Madrid per reivindicar la pilota d’Or pel Kun Agüero.
ATHLETIC- ERREALA 2-1
Un bon Athletic s’endú un bon derbi basc contra una bona Erreala amb problemes al davant. Els lleons, justos de benzina però savis i en conseqüència coneixedors del fet que el dia per dur la samarreta del teu equip no és el dia del partit sinó el dia després -especialment si has perdut-, es consoliden a la zona europea.
HÉRCULES- DEPORTIVO 1-0
Derbi entre equips blanc-i-blaus en que la trascendència dels punts va provocar un futbol tosc i dolorós, gairebé tant com el buit gegant que marca l’absència de lideratge de la junta “faustera” -mentre els jugadors es paguen els vols per entrenar de la seva butxaca, ni un sol directiu es va deixar perdre l’ocasió d’anar fer reverències al Ni-Ni Borbó a Mestalla-, especialment en comparació amb el lideratge mostrat en els moments decisius pel president Laporta -Al loro, etc.-. En fi, benvinguts al món real, i victòria dels recollidors d’escombreries alicantins contra els comerciants de substàncies psico-actives gallecs.
MALLORCA- GETAFE 2-0
El Mallorca de Laudrup s’acosta a la salvació tot acostant el Getafe de Michel al Pou d’on mai hauria d’haver sortit. Els madrilenys, a més, negocien un patrocini amb un grup d’inversors tolerants i democràtics del Golf Pèrsic, talment com diu la premsa del règim rosellista que han de fer els equips grans per ser l’enveja.
SPORTING- ESPAÑOL 1-0
L’Apañó segueix la seva esperançadora segona volta amb un partit satisfactori en què no va tenir lesionats i, això sí, va perdre poc a res davant l’Sporting de -tots dempeus- Preciado, que ja toca amb els dits la salvació.
RACING- MÁLAGA 1-2
Pellegrini segueix acostant el Málaga a la salvació amb una victòria a l’infern del Sardinero. Sí, la paraula infern està voluntàriament incrustada per donar interès i trascendència per un més dels molts partits de mala mort que caracteritzen la lliga de les estrelles.
VALENCIA- MADRID 3-6
Ressucitat pel sinistre, contraproduent i vergonyant entorn blaugrana, el Madrid de Mourinho es passeja per Mestalla davant un Blavència que va reinventar el concepte passadís d’una manera força similar com el Reino de España ha reinventat el terme construcció. Al final, 3 a 6 pels suplents dels blancs, que se les prometen gairebé tan felices con el Chelsea de 2009 que no va deixar xutar el Barça en tot el partit de tornada de les semi-finals de la Cahmpions i que fou massacrat per un àrbitre noruec i un gol de xamba d’Iniesta.
