Aquest dilluns s’ha conegut la tan esperada decisió de la Uefa sobre la possible sanció d’en Sergi Busquets pels seus suposats insults racistes al jugador Marcelo del Real Moudrid. Malgrat la pròpia confessió del mig centre de Badia en la que admet obertament haver insultat Marcelo amb l’expressió ‘mucho morro’, la Uefa, de manera incomprensible si considerem l’alt contingut racista de la paraula ‘morro’ en contraposició a l’entranyable expressió ‘mono’, hauria desestimat la denúncia de la casa blanca en una nova demostració de partidisme barcelonista. Però la Uefa, per a més inri, no només s’ha conformat en dictar aquesta injusta i parcial resolució sinó que a sobre ha tingut el desvergonyiment de deixar en evidència i amb el cul a l’aire a la directiva merengue al declarar i admetre que la denuncia havia estat interposada -ves per on- pel Real Madrid: desestimar el informe presentado por el Real Madrid CF en base a los presuntos insultos racistas realizados por el jugador del FC Barcelona, Sergio Busquets Denúncia de la qual havien renegat i s’havien desmarcat a través d’aquest esperpèntic comunicat oficial del proppassat divendres dia tretze: Es UEFA quien actúa de oficio y decide ahora, por iniciativa propia, abrir expediente disciplinario al jugador Sergio Busquets. Quin morro!
Mala sort pel Mouligne davant una Uefa que rebutja sistemàticament les denúncies que li arriben d’una desorientada casablanca entregada als capricis del traductor portuguès. Mala sort pel covard Lagrimita de Setúbal que no ha dubtat en mantenir-se provisionalment al marge del focus mediàtic i utilitzar el seu propi portaveu oficial per contrarestar les declaracions públiques de la propera víctima, el Director General Jorge Valdano, al que ja li comencen a moure la cadira. Un Lagrimita de Setúbal que veu esquitxada una mica més la seva minvada reputació just la setmana que s’ha publicat el vídeo de l’ex àrbitre, Jacinto Paixao, on confessa haver estat subornat pel Porto quan Mourinho n’era l’entrenador: Un ex árbitro confiesa que fue sobornado para favorecer al Oporto cuando Mourinho era el entrenador Jacinto Paixao graba su testimonio para salvaguardar sus intereses y los de su familia de presuntas amenazas.
Però no tot són desgràcies pel mourinhisme. Mentre el Barça liquidava el penúltim tràmit de la lliga i tancava les celebracions per l’obtenció del tercer títol consecutiu per començar a preparar la final de Wembley, a can Mouligne seguien amb la seva dèria contraprogramadora celebrant l’obtenció de la copa gairebé tres setmanes desprès i es llançaven als braços de l’altra estrella portuguesa amb l’objectiu de lluitar pels minuts de les escombraries i superar els rècords del prehistòric Zarra i el manito Sanchez.. Ja ho recull la dita popular: qui no es consola és perquè no vol.
Es fa molt difícil creure que tota la directiva madridista i el madridisme en general estiguin totalment abduïts per la malaltissa personalitat d’un individu com el Moruinho que s’ha superat a sí mateix des del moment que el Barça li va infringir aquell espectacular 5-0 de la lliga amb exhibició futbolística inclosa i el testimoni impagable de milions de teleespectadors. El gran Mou quedava tocat i enfonsat. El gran Mou encara no ha digerit ni digerirà en molts anys una humiliant derrota que l’ha portat a una creixent deriva de despropòsits que ja coneixíem d’altres lligues europees però que en el cas de la lliga espanyola ha arribat a cotes mai vistes fins ara. El tàndem Flo-Mou creuant totes les línies vermelles: acusacions de dopatge, roda de premsa del por qué, denúncia teatre jugadors Barça i denúncia racisme Busquets. Quines seran les properes acusacions? terrorisme? pederàstia? zoofília? canibalisme? Estarem a l’aguait!
Però no tot el madridisme és friki com es podria despendre de la lectura dels diaris esportius de més tirada o de les tertúlies d’aquesta plaga de canals fatxes que floreixen per la infame tedeté. De tant en tant es poden trobar periodistes i opinadors madridistes de categoria intel·lectual i humana totalment contrastada que no combreguen amb el joc brut i les martingales del tenebrós tàndem Flo&Mou. L’article un chaman de feria de l’escriptor Javier Marias a les pàgines del País en seria un exemple paradigmàtic digne d’emmarcar. Vegin un paràgraf demolidor: Florentino Pérez tiene cuatro años más que yo. Ha asistido a lo mismo. Será un lince para sus negocios, qué duda cabe, pero está demostrando ser un hombre poco inteligente, para haberse entregado a un chamán de feria como Mourinho, alguien mucho menos inteligente aún que él. Un individuo que no sabe de fútbol y al que el Madrid le trae sin cuidado, que no tiene reparo en traicionar su centenaria tradición y en arrojar sobre él una mancha que se hará difícil borrar.
No oblidem però que el màxim responsable de tota la merda escampada contra el nostre estimat Barça continua sent amic del nostru president i no ens consta hagin partit peres. Esperem que un cop jugada la final de la Champions es prenguin les mesures oportunes i es tallin de soca-rel, sinó les relacions institucionals, al menys els esperpèntics dinars de directives i, posats a demanar, tampoc ens importaria que en Sandrusku complís amb la seva promesa electoral de transparència i ens expliqués amb pels i senyals qui són els beneficiaris dels compromisos institucionals i qui va de gorra a Wembley. Més d’una sorpresa ens emportaríem. El president Rosell, que també li agrada contraprogramar, ens anuncia l’ampliació de l’acord amb Unicef el dia que presenta la nova samarreta amb el logo d’Unicef al cul i el de la Qatar a la pitrera.
La caverna, com ja va fer a la final de Roma, es confabula i frisa per una derrota blaugrana a Wembley davant el potent Manchester de l’incombustible Alex Ferguson i els no menys incombustibles Giggs o Scholes, però amb l’avantatge, ara, d’haver-se tret de sobra l’insolidari llast del pitxitxi de la lliga espanyola.
Nosaltres però, teníem fe cega en aquest Barça que tants moments de joia i felicitat en està donant i al que mai li agrairem suficientment que hagi deixat aparcat al racó de la història el que fou poderós buc insígnia de la llarga i negra nit del franquisme, l’odiós MEMYUC, el Mejor Equipo del Mundo y Universo Conocido.
Qui subscriu, Urdin-Gorria, tal com vaig fer a 48 hores de la final de Roma, avui, a pocs dies de la final de Wembley, deixo constància escrita de la meva fidelitat incondicional al projecte del gran mestre Pep Guardiola, i passi el que passi a Londres, davant del Pep em trec el barret!
Visca el Barça!
