Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Zombies

|

- Publicitat -

Amb un lleuger retard -no comparable al que pateixen determinats elements de la premsa esportiva barcelonina- el Rival Petit afronta la crònica del primer any del retorn del nuñisme al Barça de la mà de Rosell, el godotisme i la premsa esportiva nacional de la nació de Madrid i amb un suport mediàtic que, com destacava Antoni Basses -dempeus!-, no té precedents al Barça ni, afegim, a les democràcies occidentals.

El més remarcable de l’any ha estat l’herència. Concretament, l’herència esportiva rebuda del Barça que van muntar Laporta, Txiki, Cruyff, Guardiola i Rikjaard, i que ha permès encadenar la tercera temporada consecutiva de domini abassegador del cruyffisme-leninisme als futbols europeu i al que queda en peu de l’espanyatarra. El bon rendiment de les incorporacions i l’atòmic rendiment del que va deixar l’anterior equip gestor en herència ha permès el quart doblet de la història, i els nostres enemics s’han hagut de conformar amb la Copa del ni-ni i, a més, esclafada. El paper d’Andoni Zubizarreta Urreta s’ha situat per sobre de les expectatives, començant pel fet que ha estat l’únic membre del nou equip que s’ha sumat a les paraules d’agraïment d’equip tècnic i jugadors vers Laporta, Txiki i companyia i la resta dels coautors del millor Barça de la història en els àmbits esportiu, social, econòmic i nacional.

Publicitat

Pel que fa a la junta que presideix Rosell, ha mostrat dues cares, una satisfactòria i l’altra decebedora. Concretament, Rosél ha satisfet les expectatives dels que no el van votar: s’ha involucrat en decissions tècniques -Txigrinski-, s’ha deixat portar per la rancúnia -Cruyff, Laporta-, ha xocat amb Guardiola -que, contradient la pressumpta amistat que segons el propi Rosél mantenen, va dir públicament que no el coneixia gaire-, s’ha deixat trepitjar pels nostres enemics -bé, ha deixat trepitjar el nostre club i els nostres jugadors pels nostres enemics, que s’han cuidat molt de trepitjar-lo a ell com miraven desesperadament de trepitjar el president del Barça quan el president del Barça es dedicava a defensar el Barça donant la cara en els mals moments-, s’anuncia la tornada dels Boixos i, en fi, no ha trigat ni un any a copiar els mètodes de fitxar del seu Mestre Florentino -veure cas Cesc- i a omplir portades amb l’ailantinho de torn. En resum, del club global amb origen català que era el projecte de Laporta estem passant a un equip del barri de Les Corts que demana perdó al feliçment, gràcies als militants d’IU de la regió, ex-president extremeny.

Però si Rosell ha complert moltes expectatives, especialment dels que no li van fer confiança, no és menys cert que també n’ha decebudes moltes, especialment dels que van confiar en ell. Ja portem dues vendes fantasma de la seva empresa BSM -una a uns saudís, al Nadal, i una altra a uns libanesos fa cosa d’un mes-, ha pujat les quotes als socis -que hauran de pagar per la supercopa-, ha començat a rebaixar fins a un 50% el pressupost de les seccions que s’havia compromès a potenciar, ha incomplert la seva promesa de mantenir el patrocini d’UNICEF substituïnt-la per un txiringuito d’una monarquia absoluta, els partits en horari familiar han acabat amb la Supercopa a les 11 i les seves dots per parlar en público han convertit els “sí, bueno, no” del Más Listo de la Clase en quelcom equiparable a un discurs de Winston Churchill o Joan Tardà -dempeus!-.

En resum, l’autoritat de Guardiola en termes futbolístics ha impedit que la manca de lideratge i capacitat i l’excés de complex d’inferioritat que han caracteritzat el primer any de la junta rosellista hagi influït en l’equip. Tot i així, les veus més solvents de la premsa -hem citat Basses, però també podem citar Besa, Segurola, el Lu Martín i un tristament breu etcètera- no s’han estalviat de constatar la decepcionant tasca de la junta. Aquesta, per la seva banda, ha reaccionat com reaccionen tots els polítics incompetents, atribuïnt tots els problemes a la comunicació. És a dir, no és que sigui una errada canviar UNICEF per una dictadura, el problema és que la gent no és prou llesta com per adonar-se de lo collonut que és tot el que els poders fàctics catalans ens han entaforat a la llotja amb l’inestimable col·laboració del sossi que fa una dècada ens hi va entaforar l’amic Joan.

Pel que fa a l’oposició, la lamentable gestió de la successió que va fer Laporta ha contribuït decisivament a que tots els protagonistes de les eleccions s’hagin quedat a casa, amb l’excepció d’un Benedito d’allò més despistat que s’ha apuntat a l’equidistància entre el bé i el mal deixant-nos als que el vem veure amb certa simpatia amb més dubtes dels que teníem fa un any sobre la seva solvència. Així, els contrapesos a la junta han vingut des de Guardiola a l’interior del club i des de Laporta fora del club, fet que sumat al galdós paper que està fent a la no menys galdosa vida política principatina -amb la notable excepció de l’atòmica aposta de la Soli per la democràcia i la independència- fa que no sigui genys descartable recuperar-lo per la causa culer.

El resum de tot plegat és que, com succeeix amb els bancs del sistema financer més sòlid del món mundial, que tots declaren beneficis i són incapaços de donar un sol euro de crèdit, tenim una junta zombie que, en comptes d’aguantar avalada per la solvència de l’euro, ho fa aguantada per la solvència d’un equip inoblidable que l’any que ve afronta el repte de ser el segon de la història del Barça capaç d’encadenar quatre lligues consecutives.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut