Amics del Rival Petit, em presento. Sóc el nou fitxatge del RP. En Popota i l’Urdin-Gorria em van assaltar un dia que passejava pel Diario Yoya i, fent ús de les més avançades tècniques de persuasió de l’URSS i el País Basc, em van convèncer per escriure aquí amb un conveni laboral propi dels països més avançats, com el Qatar. M’han requisat el passaport i visc en un soterrani on un cop al dia em donen un bol d’arròs. Només em queda una opció: signar com a meu tot allò que en Popota, l’U-G i el Ròdia no s’atreveixen a dir. Per començar, m’han fet veure tota l’assemblea de compromissaris i m’han obligat a fer un post. Allà va:
Un cop més, l’ex-Més-que-un-club ha celebrat l’assemblea general ordinària, que aquest any ha superat totes les expectatives pel que fa a les grandíssimes emocions a què ens té acostumats. Després del gran gir de guió de l’any passat, on la Junta i els seus consocis van decidir elevar Jan Laporta a la categoria no contemplada als estatuts de Màrtir del Barcelonisme (gràcies Pep per les teves paraules), aquest any tots esperàvem una assemblea tranquil·la. Bé, tots no, Alfons Arús i Sandro Rosell es pensaven que una companyia aèria havia comprat socis per rebentar l’assemblea. Però tothom amb dos dits de front (és broma, Alfonsu!) pensava que l’assemblea seria plàcida. Les votacions, com manen els estatuts del club, van ser totes favorables a la Junta, però va ser molt emocionant veure, per exemple, si el soci núm. 356 feia caure el cap a l’espatlla del seu consoci de 2a categoria, núm. 168546 i sense abonament, en una de les seves capcinades.
Un altre punt terriblement interessant va ser comprovar que, tot i l’augment en salaris no esportius que s’ha produït en el passat exercici, segurament degut a la necessitat de la junta de contractar logopedes i professors de català, l’assemblea de socis compromissaris segueix entestada a crear un nou dialecte, una cosa a mig camí entre el català oriental i l’occidental, entre el català i el castellà i fins i tot entre el català i un intent d’escopinada al veí.
Mentrestant, es van dir un munt de coses molt i molt avorrides. Per exemple, el vispecident econòmic va pretendre fer-nos passar la globalització econòmica per justificació ètica. En canvi, el vispecident de l’àrea social va pretendre fer-nos passar el sí pel no, però els socis no van entendre la ironia. Fins i tot el pecident va pretendre fer-nos passar els seus valors per una cosa neutra i apolítica. I el soCiU, com el peixoto que no s’adona que viu rodejat d’aigua, s’ho va empassar, anècdotes absurdes incloses.
Però no ens enganyem, tot això són tonteries comparat amb els grans moments que ens fan passar els societaris quan agafen el telèfon i truquen al Tomàtic.
– Hola Tomàtic, el meu nom és Maria Teresa Torremorella i sóc la sócia número 23745. M’agradaria veure les copes que guanyem oferides a la Mare de Déu de la Mercè, que no sé si el Laporta era ateu o què. Gràcies Tomàtic. Adéu Tomàtic!
Això és un soCiU, una persona amb sentit de la responsabilitat, de club super3 i fins i tot d’estat espanyol. Una persona que coneix perfectament els problemes de l’entitat i treballa per solucionar-los. Com qui es preocupa dels lavabos del Mini (els senyors del Mini no poden ser menys que les senyores de 3a graderia del Camp Nou), o qui pensa que els socis amb un carnet superior al 150000 no tenen els mateixos drets (que segur que es van fer socis amb el Gran Repte del Laporta, què es pensen!). El soCiU es preocupa pel club però també per Catalunya, i per això aplaudeix coses com “estàvem tenint socis de massa llocs del món” o que la Fundació només inverteixi a Catalunya perquè “sabem que a tot arreu hi ha problemes però primer hem de resoldre els nostres”. Aquesta és la gent que decideix el futur del Barça.
Però els guionistes de l’assemblea són molt bons i ens van deixar el millor pel final. Com en els millors guions, ja al principi van llançar l’ham i ens van deixar amb ganes de veure el capítol sencer. I al final, un altre cop, un soci va preguntar per Ailanto. El Sandrusku, amb l’educació que havia demanat al principi de l’assemblea, li va dir covard per marxar a veure el partit i va dir que Ailanto col·labora amb el ministeri d’esport per esclarir un problema de licitació. El RP també voldria fer-li unes preguntes al Sandro:
Una, si considera col·laboració amb el ministeri d’esport el fet d’haver d’obrir la porta a la policia perquè s’enduguin els documents necessaris per esclarir la implicació d’Ailanto en el tema, com diuen els mitjans brasilers que ha passat. I dues, si ens pot aclarir el significat de la paraula “réu” en el llenguatge jurídic brasiler i si és cert que aquesta és la categoria que li atorga el jutge a Ailanto en la investigació, precisament la mateixa que als dos senyors que, presumptament, van cometre irregularitats en la licitació.
Els guionistes, amb gran saviesa, no han resolt res en aquest capítol. Esperem, doncs, que això sigui només un cliffhanger i en el proper episodi es desenvolupi el tema. Des del RP seguirem atents a les novetats del cas i us n’informarem al minut.
Signat: Més.
