Si les vaques sagrades de la societat civil catalana haguessin conegut les habilitats business-aeronàutiques de l’actual president del Barça, Sandro Rosell, potser no haurien apostat per l’exvicepresident blaugrana, Ferran Soriano, per reflotar i pilotar les escorrialles de l’empresa Spanair, aquella companyia aèria que havia de ser el buc insígnia de l’aeroport del Prat -d’imminent traspàs aleshores- com a hub internacional per competir en igualtat de condicions amb l’aeroport de Madrid i permetre a tots els catalans viatjar pel món sense haver de fer escales a la capital de país veí.
Imminent traspàs, dèiem, avortat amb una sibil·lina i maquiavèl·lica liberalització que ignora la tan necessària liquidació d’aquests perversos antres organismes d’alts funcionaris de l’estat, com Aena, Adif i tants d’altres, obsessionats només en mantenir els privilegis de l’aristocràcia del funcionariat espanyol. Organismes gairebé tan perversos com la pròpia existència – a casa nostra- del Godotis i els tribunerus.
Al Rival Petit teníem coll avall que aquesta aventura aèria acabaria com el rosari de l’aurora o la comèdia de Falset. El fracàs estava més que cantat. Clar que profecies com aquesta tampoc tenen gaire mèrit. Només cal recordar que entre els promotors d’aquesta ambiciosa iniciativa hi havia -ni més ni menys- els empresaris Joan sanjatypunto Gaspart i Angel donpiso Fernández, de infausta memòria. No hase falta desir nada mas.
Si aquests patricis de la societat catalana, especialistes en esguerrar i aigualir tot allò que pretenen liderar, haguessin optat per la figura d’aquest gran emprenedor i millor comissionista, Sandro Rosell, que tant ha contribuït a l’economia productiva de països emergents com Qatar o Brasil i de paradisos fiscals com les illes Cayman o les Jersey Islands, de ben segur que les expectatives d’aquest ruïnós negoci del robert i les cabres que va representar la compra de l’aeronàutica Spanair, serien unes altres.
Difícilment s’evitaria que el salvament de la companyia acabi passant per l’aterratge de capital catarí, però no és menys cert que l’extraordinària habilitat demostrada pel mandatari blaugrana en la compra-venda d’avions d’una banda, i la fluida relació amb la monarquia tolerant i flexible de l’orient mitjà d’una altra, possibilitaria la generació de suculentes plusvàlues que anirien de meravella per engreixar les rovellades i depauperades arques del govern dels millets millors.
La dedicació exclusiva inherent a la presidència d’Spanair també hauria implicat, probablement, la no presentació del candidat Rosell a la presidència blaugrana, detall que els bons culers li hauríem agraït eternament en veure’ns alliberats d’aquests dolorosos i recurrents episodis de vergonya aliena que ens provoquen les declaracions del nostru president i, de passada, el propi Rosell en sortiria molt beneficiat ja que quedaria alliberat dels protocol·laris dinars de directives previs als partits de casa i, d’aquesta manera, podria anar a missa de dotze amb les nenes, comprar el braç de gitano, l’ampolla de Delapierre, menjar canelons a casa la mama i després, tot passejant, anar al Camp Nou per no perdre la costum. Visca les tradicions!
Per tot l’exposat anteriorment i d’altres mèrits acumulats, el Rival Petit vol retre homenatge a la figura d’aquest gran emprenedor, expert negociant i millor comissionista, internacional per Andorra i recordman mundial en transaccions aeronàutiques, Alexandre Rosell i Feliu, oferint-vos en exclusiva la nostra versió del Puja a l’avió de la Trinca que porta per títol: Sandrusku Airlines.
Sandrusku Airlines
