Nova i aclaparadora exhibició del Barça de Guardiola contra un Maligne paralitzat un cop més davant l’allau de joc blaugrana, un sobrevalorat i acomplexat Mourinho incapaç de reaccionar davant el desplegament tàctic d’un genial Pep Guardiola i una brunete resignada que ni no li queda esma ni per culpar al villarato ni a les altres conspiracions interplanetàries de la derrota del millor equip de l’univers conegut. Aquesta vegada tenen molt clar els culpables. Ras i curt: la sort i el Cristiano s’emporten la palma.
El Barça guanya amb comoditat, perdona una golejada que hagués pogut ser històrica, recupera el liderat (sí, sí, el liderat) i enfila aquest bolo Fifa per l’extrem orient amb ganes d’incorporar un nou títol oficial a les vitrines abans de passar les festes de Nadal en família (dels Nadals, com diria la nostra admirada Helena Garcia Melero).
La Brunete encarava el clàssic amb més esperances que mai. Finc i tot donaven el Villarato per neutralitzat: No veo ya que el Barça salga mejor tratado por los arbitrajes españoles que el Madrid, como veía antes. Ahora veo equidad. Una tímida pressió sobre el nomenament del Fernandez Borbalan, però convençuts, en definitiva, que ens tornaven la maneta i que el fin de ciclo era més a prop que mai. Res de res. Un cop més de morros contra la crua realitat i un desconegut Mourinho agafant-se al discurs de la sort i de el fúmbol es asín: La derrota es consecuencia de que el fútbol es un juego. En todos los partidos hay detalles que marcan la diferencia y la suerte marca una parte importante. Con 1-0 tenemos el segundo.Un fantástico jugador como Critiano normalmente la mete. Habría sido una historia diferente”, explicó.”Un primer tiempo súper equilibrado y un segundo donde un gol que es pura suerte, ni talento ni fallo, decide. Tuvimos el empate a dos, parecía que el balón estaba dentro. Tenemos el 3-2 en un remate de Kaká que no es mérito del portero. Es pura suerte. Sin querer quitar mérito, la suerte ha marcado la diferencia.
Mentre en Mou posava èmfasi en la sort i criticava lleugerament al Cristiano, l’Ozil o l’Alonso, a la Brunete han decidit que de moment no toca carregar contra Mourinho i que el culpable és en Cristiano, aquell jugador que sempre s’arruga contra el Barça i s’empetiteix davant el Messi: Cristiano pincha con el Barça Ha jugado diez clásicos y solo ha ganado uno El Bernabéu lo perdona todo menos la indolencia, el desprecio o la apatía. Tres atributos que sintetizan la actuación de CristianoRonaldo el sábado noche. El portugués salió señalado por la derrota en el Clásico. El Bernabéu señala al portugués tras la derrota en el Clásico; pitaron al CR7, que volvió a borrarse en una gran cita…. Cristiano, pequeño ante los grandes. Cristiano Ronaldo es el blanco de la ira madridista.
A dos dies del clàssic, el camarada Més ens recordava com la directiva de la gent normal i el nostru president havien optat pel silenci. Semblava com si en Sandrusku i el Javieritos finalment haguessin entès com es fan les coses. Potser la constant pedagogia exercida pel mestre Pep Guardiola començava a fer efecte. Res de res. Tot plegat, un miratge. Declaracions post partit totalment inapropiades. Neurones escasses o potser un atac de mala consciència després d’abaixar-se els pantalons un cop més davant el tito Floren al dinar de directives. Sigui el que sigui, als bons barcelonistes ens toca seguir passant vergonya aliena amb les aparicions públiques del President Rosell.
Just en aquest punt no he pogut evitar sintonitzar la versió televisiva del tu dormiràs (digueu-me masoca). I quina és la preocupació dels copions punts piloters de Can Godó? Doncs ni més ni menys que si tenim cas Villa o no tenim cas Villa.
Així són els malbarsalunistes!
