Sí, ho confesso, m’hagués agradat començar l’any i reprendre la temporada de manera similar a com vam acomiadar el mes de desembre. Un desembre on humiliàvem al Maligne i conqueríem en terres japoneses una nova copa del món amb el testimoni impagable de milions de telespectadors. Però no hem començat bé l’any, hem fet una mica el paperina contra els maleïts rosegadors racistes de can Ràbia i els masovers de la casa blanca han fet la seva feina tot donant sentit a la seva existència, és a dir, obsequiar amb sis punts anuals als seus superiors i mirar de fer la guitza als interessos culers. Han celebrat l’empat com si d’un final de Champions es tractés i, de retruc, la caverna més que satisfeta de veure com els seus esforços no cauen en va. Si recordem la portada que dedicaven a l’àrbitre Turienzo (abril 2007) no és difícil imaginar com se li deuria arronsar allò que no sona a l’hora d’empassar-se el xiulet davant el flagrant penal de la defensa perica.
El taiming cavernari segueix complint-se inexorablement al peu de la lletra: 1)No veo ya que el Barça salga mejor tratado por los arbitrajes españoles que el Madrid, como veía antes. Ahora veo equidad. 2)Me retan muchos culés por el villarato y este es buen momento para decir que se va moderando a ojos vistas. 3)Al Barça se le està gastando el Villarato. 4)El Barça no sale ya tan bien en los arbitrajes y Velasco Carballo, que le costó dos puntos en Valencia, ha sido designado como árbitro español para la Eurocopa de Ucrania-Polonia. Aquest darrer punt rememora èpoques feliçment superades on l’esquer de la internacionalitat era l’arma –entre d’altres- utilitzada pel nacionalmadridisme per controlar l’estament arbitral.
Un punt que entronca de ple amb el que ens espera a partir d’ara que la fundació FAES (FAlange ESpañola) torna a controlar la llotja del Bernabéu, el merengue Rajoy la presidència del Gobierno i l’ultra sur Wert el ministeri d’Educación y Descanso de Cultura y Deporte. Que no ens passi res!: El Madrid recupera peso en el Gobierno. Rajoy no gusta mucho de confesarlo, prefiere definirse como hincha de aquel Pontevedra del ‘hay que roelo’ de mediados de los sesenta, pero lleva veinticinco años de socio del Madrid, empatando en eso con Florentino. En Educación, Cultura y Deportes está José Ignacio Wert, que ha escrito en estas página sentidos alegatos en defensa del Madrid, de Cristiano y de Mourinho. Y por ahí van casi todos.
Un Rajoy que gairebé dos mesos després de guanyar les eleccions continua desaparegut. Un Rajoy missing, però vulnerant rigorosament el seu programa electoral per la via del Real Decreto de mesures urgents en matèria pressupostària per la correcció del dèficit públic. Un Real Decreto on s’hi destaca l’espectacular 1% -poca broma!- de revalorització de les pensions i un augment del IRPF de 0’75 a 7 punts que es menjarà amb escreix aquesta pujada i deixarà amb un pam de nas a tots els pensionistes. Un augment de l’IRPF, per cert, que aplicat al tram autonòmic català convertirà Catalunya en el país del món amb el tipus marginal més alt després de Suècia. El Govern dels millets millors, pel que sembla, lluny de derogar aquesta herència del tripartit, es farà el suec i mantindrà aquest tram confiscatori per tal de compensar d’alguna manera la milionada que ha deixat i deixarà de recaptar per haver suprimit, en un tres i no res, l’impost de successions.
I tot plegat quan encara ressonen les rialles després que el rei anunciés que la justícia és igual per tothom en el seu discurs de nadal, i que es publiqués, el dia dels innocents, que la nòmina del rei supera per poc el salari mínim interprofessional. Un exercici de transparència que ni la directiva d’en Sandrusku Rosell. Un Sandrusku, dit sigui de passada, que aquest cap de setmana ha tornat a donar mostres de que el seu mal no té remei, és a dir, que, com dirien al meu poble, és més tuntet que pixar enlaire un dia de vent. Un Sandrusku a les antípodes del gran Pep Guardiola que, just fa unes hores, ens ha demostrat la seva categoria fent-nos sentir orgullosos de ser catalans en la cerimònia de la gala dels premis Fifa 2011.
Tot el contrari que una bona part de la classe política catalana que, mentre els catalans continuen patint allò de cornuts i pagar el beure, són incapaços de liderar una resposta com cal davant d’aquest espoli insuportable. Uns ens proposen una variada gama de referèndums que provoquen més rialles encara que el discurs del Juan Carlos i uns altres es fan l’harakiri tancant en fals congressos de renovació que no renoven res. Ens referim al 12è Congrés del PSC del qual els podem oferir en rigorosa exclusiva el document de 4 segons 4, amb la reacció d’en Pasqual Maragall i senyora en conèixer la composició de la nova executiva del PSC.
Vegin!
