Partits robats amb arbitratges subsaharians. Decisions polítiques esportives de primer nivell (preses des de Madrid). El llegendari señorío mesetari carpetovetònic. La supervivència i la voluntat de ser d’un club. Partits per recordar (i per oblidar). I un llarg etcètera. Això supondrà, d’ara endavant, la secció “Memòria Històrica” del Rival Petit. Fer recordar a la gent aquells temps en que guanyar més de dos partits seguits al “Venaverlo” equivalia a una Champions; quan les lligues i les copes es guanyaven amb sang, suor i llàgrimes. Molt abans (i mentrestant), aquest Barça de Guardiola, Cruyff, Laporta i Txiqui anava fent xup-xup a la cuina de la Masia. Molt abans de l’eliminació de “l’avui patirem” de la grada de l’Estadi, de la mà de Guardiola. Tampoc deixarem de parlar d’altres equips i d’altres esdeveniments i curiositats del futbol que cal no oblidar o almenys tenir presents.
Aprofitant l’avinentesa futbolera de Copa i la nova demostració de joc net i de señorío de la banda dels portuguesos a l’estadi del miedo escénico, recentment declarat com a segon camp del Futbol Club Barcelona per la Federació, i la culminació del passi a semifinals, la secció “Memòria Històrica” obre amb una història que molts culés recordaran: la famosa “final de les ampolles” del 1968.
El 1968 no havia estat un bon any per al Futbol Club Barcelona. Vuit anys sense guanyar una lliga (l’última havia estat l’aconseguida sota el comandament d’Helenio Herrera, conegut per sortir a la gespa minuts abans de començar el partit per escalfar l’ambient, la temporada 59/60), cinc anys sense una Copa (1963) i amb només l’alegria de l’embrió de la Copa de la UEFA, dita Copa de Fires, aconseguida el 1966, i la primera experiència fallida a la Copa d’Europa, en la famosa “final dels pals” a Berna, amb una derrota davant el Benfica d’Eusebio per 3 a 2 i quatre xuts al pal, eren el bagatge del Barça durant els últims anys. A tot plegat li havíem de sumar la inestabilitat institucional del club, amb un canvi de directiva a mitja temporada. Narcís de Carreres, bisbalenc i “home de la vella Lliga” d’abans de la guerra (això és: antic catalanista conservador que quan va veure perillar la butxaca prefereix passar-se a l’Espanya feixista i finançar al més pur estil Cambó les arques fil·lonazis de Franco), arriba a la presidència del Barça després d’uns anys voltant per les diferents directives que shavien anat formant: vicepresident d’Agustí Montal pare a finals dels anys quaranta i de Martí Carreto a inicis dels 50.
Les coses des de Madrid seguien la tònica d’aquells anys grisos (mai millor dit!): repressió, execucions i judicis sumaríssims. Tot i la nova Llei de Premsa de Míster Palomares de dos anys abans, que va comportar una certa benevolença envers les publicacions en llengua catalana, el règim feixista es mantenia dur com el primer dia. Encara faltava un anyet perquè aquella figura decrèpita nomenés un Juancarlitos com a successor seu, treient-lo d’aquesta manera de les futures cues de l’INEM.
El Barça havia arribat a la final de Copa sota la batuta de Salvador Artigas, un altre de les gran promeses del planter blaugrana (ja en els anys 30!) que va veure estroncada la seva carrera professional per la guerra. Salvador Artigas està considerat com l’últim aviador republicà, fet que potser mereixi un post en un futur a “Memòria Històrica”. A més del Barça, va ser jugador del Girondins i l’Stade Reins francès, i entrenador dels mateixos clubs, a més de l’Athletic de Bilbao i el Sevilla.
Els homes d’Artigas havien eliminat l’Atlético de Madrid a semifinals, després d’un partit de tornada apoteòsic al Camp Nou amb remuntada inclosa. Al finalitzat el partit l’eufòria va esclatar i els afeccionats culers van saltar al camp i van celebrar el triomf pels afores de l’Estadi, amb la conseqüent càrrega de la txacurrada grisa.
L’àrbitre del matx es deia Antonio Rigo, mallorquí. Avui dia aquest nom no ens diu gaire, però durant els anys 60 i 70 del segle passat era un Iturralde, un Lahoz o un “Rafa no me jodas”. El senyo Rigo va xiular, com he dit, la semifinal contra els matalassers i va ser designat, més endavant, com a árbitre de la final de Copa que es disputaria, ai las! a la capital del Reyno. Rigo seria víctima d’una persecució promuguda des de les més altes instàncies del poder.
No cal dir que després de la classificació del Barça per a la final els avantpassats de l’actual “central lechera” van començar a rajar del mallorquí i de la seva afinitat envers els balugranes. Es deia que el Més que un club havia rebut ajudes arbitrals durant l’eliminatòria (si els Roncero o Relaño haguéssin viscut aquella època, haguéssin titulat “Costazo” -en referència al president de la federació). Els ànims a Madrid estaven calents i el partit es presentava com a una batalla a l’infern, amb tot en contra.
El Barça es presentava al Bernabeu amb els Sadurní, Gallego, Rifé i Rexach. El Madrid presentava noms com Sanchis, Zoco, Amancio i Zunzunegui, heroi encobert de la causa blaugrana tal i com el camarada Ròdia va escriure temps era temps.
El partit va acabar amb victòria blaugrana per la mínima gràcies al gol en pròpia porteria de Zunzunegui, autèntic vídeo de primera i que no tornaria a repetir mai més als entrenaments ni proposant-s’ho. Tot i l’ambient tens i uns aficionats madridistes que a mesura que veien que el seu equip no marcava començaven a llençar objectes i ampolles al camp, el Barça va saber mantenir la calma i acabar guanyant el partit. Tot i la victòria, el cachondeo no havia fet més que començar.
Primer de tot cal destacar la clara omissió que va fer la Televisió Pública dels incidents (només el NODO va fer un petit esment d’alguns segons) i del comportament señorial dels clara d’ou amb sucre i els seus afeccionats. Fou a partir d’aquí, d’aquests incidents, que es va plantejar la possibilitat de prohibir l’entrada d’ampolles als camps de futbol.
Segon de tot, el president i màxim símbol del madridisme, Santiago Bernabeu, que dóna nom al temple del Maligne a la Terra, va soltarse la melena amb unes declaracions made in Madrid a la revista Murcia Deportiva:
“A Vilà-Reyes [president de l’Apañó durant aquells anys] yo le admiro. Solo por el hecho de presidir e Cataluña un club que lleva de nombre Español ya es digno de admiración […]. Y no están en lo cierto quienes dicen que no quiero a Cataluña. La quiero y la admiro, a pesar de los catalanes.”
Les reaccions (temeroses com sempre) no es van fer esperar des de Catalunya, fins i tot de part d’alguns movimientarios. Tot i així, Bernabeu fent gal·la del seu señorío no va tirar enrere. Amb les setmanes, però, i després d’una gran correspondència dels responsables culers i de gent del ministeri, la decisió va ser la de sempre: matar el missatger. Es va culpar la revista Murcia Deportiva (compte, quin perill de publicació!) de tergiversar les paraules del mandatari blanc. Tot plegat amb una estirada d’orelles per juntar la política con el deporte, pecatus màximus a la capital de este nuestro Reyno.
Per un estudi ampliat dels problemes derivats de la “final de les ampolles” i totes la correspondència que va comprtar, consulteu l’obra de Carles Santacana, El Barça i el franquisme. I per acabar, aquest vídeo-resum de la final del 68, una fita per recordar.
Xaviero
