Seguint amb la temàtica que en Popota va obrir la passada setmana arran el greu incident als aparcaments del Camp Nou, del qual es desconeix encara la identitat de l’individu en xandall que va testar els amortiguadors del cotxe de l’àrbitre Teixeira, presentem el segon post de “Memòria Històrica”. Aquest cop, viatgem quaranta anys més enrere que l’anterior article de la “final de les ampolles”: aterrem a la Barcelona dels anys 20.
Febril activitat industrial, nits esbojarrades al Paral·lel a ritme de “Charleston”, gàngsters, anarquistes, pistoles Star a dojo, efervescència socio-política i Mancomunitat. Aquests són alguns dels termes que podríem emprar per descriure, a grosso modo, la Barcelona dels anys 20. Ah, i estrena dictatorial de la mà del “Cosí de Rivera” pare.
El període anomenat de la Restauració, que va començar el 1875 amb la tornada al tron del rebesavi d’en Juancarlitos de la mà de Cànovas and Company, i que suposà el naixement de l’actual sistema d’alternança dels mateixos al govern (dit “canovista” ençà, i “democràcia” avui dia) mitjançant les tupinades, va quedar estroncat pel cop d’estat que el Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera (a la postre pare del fundador de la “Falanja”), va dur a terme el 13 de setembre de 1923. Aquest nou alçament militar va ser acceptat de bona gana per Alfons XIII, que veia com el país bulliapels quatre cantons: des de la pressió del moviment obrer a partir de la Revolució Russa (1917), passant pels moviments catalanistes (esperonats per la independència d’Irlanda i de païssos de l’antic imperi Austríac) i arribant a les desfetes del glorioso ehérsito ejpañó a l’aventura Marroquina, el Reyno romania inquiet. D’altra banda, la capital catalana havia confirmat aquell nom que Engels va col·locar-li anys enrere i que resumia l’esperit de la ciutat: la Rosa de Foc. Pistolerisme i atemptats socials eren el pan nuestro de cada día a Barcelona. Tanmateix, arran de l’ascens de Primo de Rivera al poder (en principi amb el suport de la burgesia catalana, amb anterioritat nacionalista, amiga i molt propera al militar) la situació de violència havia remés i les picades d’ull al catalanisme havien quedat en els sopars i les recepcions que l’ara dictador havia mantingut amb burgesos catalans anys enrere.
Després d’aquest background que té com a objectiu situar el lector a l’època, tornem al que ens interessa. Quina era la situació a Can Barça?
A finals de l’any anterior s’havien cel·lebrat les noces d’argent de l’entitat blaugrana. El 7 de setembre de 1924 el Barça invitava a un amistós al Real Unión de Irún, una potència futbolística als anys 20 i que ara es dedica a eliminar al Maligne de la Copa a quatrecentsmil de final. Els blaugrana van acabar perdent el partit per 2 gols a 3.
El Més que un club va guanyar la temporada 1924-25 la Copa d’Espanya (a Sevilla davant l’Arenas de Guetxo -la cosa anava de bascos- per 2 gols a 0. La ciutat va rebre l’equip eufòricament) i la Copa Catalunya; la competició de casa nostra va ser guanyada a l’Apañón després d’un final de competició intens, i que per motius d’espai descriurem en un altre article.
Un cop acabat aquest extens context, és hora de parlar sobre el tancament del camp en si mateix. El 14 de juny de 1925 el Barça organitzava un partit en homenatge a l’Orfeó Català, que acabava de venir d’una exitosa gira per Itàlia. El partit es jugaria contra el Júpiter, un altre equip barceloní. El permís de la autoridad competente, tanmateix, va trigar en arribar, cosa que va escalfar els ànims de l’afició blaugrana. A tot això s’havien d’afegir les noves mesures de caire autoritari que el cirujano de hierro estava imposant, com per exemple la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya (20 de març de 1925), l’obligació de parlar i ensenyar el castellà, de manera exclusiva, a les escoles. Els ànims estaven pels núvols i qualsevol cosa podia suposar un esclat social important.
El partit contra el Júpiter va acabar amb un 3 a 0 favorable als culers, amb dos gols d’Arnau i un de Paulino Alcàntara, del qual deien que tenia un canó als peus. A la mitja part (o segons altres, abans de començar el matx) una banda de música anglesa de la British Royal Marine va amenitzar la festa, tot interpretant els himnes espanyol i anglès. En tocar el chunda chunda, tot l’estadi va xiular i escridassar els acords del himno patrio; en Gamper, Cambó i la resta d’autoritats no van aixecar-se del seient. Encara, però, faltava la guinda del pastel: en tocar els anglesos el seu God save the Queen, el públic va aplaudir. El representant del govern va trigar menys a aixecar-se del seient i avisar a la autoridad competente del que dura un caramel a la porta d’una escola, i les notícies dels xiulets van arribar a Joaquín Milans del Bosch, Capità General de Catalunya i avantpassat del pirotècnic major de València que va avançar les Falles al febrer el 1981. Milans és conegut per la seva amistat amb l’Elliot Ness dels assassins d’obrers, Martínez Anido, i per la seva dèria de prohibir entitats excursionistes i culturals catalanes.
Al final, la sanció que va rebre l’equip blaugrana va ser de sis mesos de tancament de l’estadi. Aquest càstig suposava, a priori, un menysteniment econòmic important per a l’entitat. Però el Barça començava a ser més que un club, i tant els socis (vull dir socis, no sossis), que van continuar pagant les quotes, com algunes altres entitats (la Banca Jover va aportar-hi 50.000 pessetes de l’època) van col·laborar econòmicament amb l’equip, que va acabar l’exercici amb superàvit. La nota negativa: Gamper, que va defensar el club davant les autoritats de Madrid, va haver de marxar per precaució a Suïssa. Per poder tornar a Barcelona, va haver de prometre deixar la presidència del Barça. I així ho va fer. El profeta Gamper moriria cinc anys més tard, sense haver tornat a ocupar cap càrrec al Més que un club.
El nou president, Arcadi Balaguer i Costa, Barón de Olivar i home proper al rei, va aconseguir que la sanció es quedés en tres mesos. Una altra nota positiva, la decisió de la Federació Catalana d’ajornar la Copa Catalunya fins al desembre per tal que el Barça hi pogués competir en les mateixes condicions.
Com podem veure, ja als anys 20 del segle passat el Futbol Club Barcelona ja representava quelcom més que un equip de football. A continuació us deixem una part d’un reportatge sobre el tancament de Les Corts.
Xaviero
