Ja és carnaval, segurament una de les festes més esperades pel nostru president, potser després del mes del Ramadà i dels diumenges (així en general), perquè són el dia del Senyor i pot anar a dinar a cals pares casa de papá y mamá, si Déu vol. Però el carnaval és, com diuen els joves, una passada, no sa pot damanar més, perquè és l’ocasió perfecta per obrir l’aixeta de la rauxa, una cosa que tots els catalans normals, els de forfet de temporada a Baqueira (amb be alta perquè amb be baixa queda de pagesots que no hi han anat mai, com el Guardiola), hem de fer un cop l’any.
Al Sandrusku li agrada molt el carnaval per això i perquè si el celebra aquí pot disfressar-se i deixar de ser algú fastigosament normal, un John Doe de la vida, un Fulanito de Tal com qualsevol altre, un avorrit i rutinari Zé Ninguém, i viure per un dia l’emocionant i dragonkhaniana vida de, posem per cas, un llicenciat en una universitat pública a la recerca d’un lloc de treball; mentre que si el celebra al Brasil és encara millor perquè amb l’excusa de la rauxa pot mirar mamella de brasilera al sambòdrom i aquí pau i després glòria sense passar ni tan sols pel confessionari ni haver de justificar-se davant la dona.
Cada país té les seves peculiaritats, i mentre a Alemanya el president ha de dimitir per un escàndol de corrupció, al País Valencià l’han d’obligar per pudor i a Catalunya encara esperem que algun mitjà publiqui alguna coseta (certa, no valen articles de Francesc Perearnau) sobre el Molt Normal president. De l’altre president, el Molt Honorable, ni ens ho plantejem. Al Brasil, en canvi, potser no t’has de justificar davant la dona per mirar una mamella però el Ministeri Fiscal exigeix a una empresa teva que justifiqui certes actuacions. Ítem més, pot ser que al Brasil part de la premsa prengui de cap d’esquila un amic teu que, a més, fa 23 anys que és al capdavant de la CBF, en el que suposa un gir copernicà respecte del que estem acostumats a Catalunya.
Aquí difícilment la premsa publicarà coses com les que es publiquen al Brasil, així que no llegirem informacions sobre les investigacions de la policia de la relació entre Teixeira i Ailanto per mitjà d’una empresa propietat d’Ailanto amb domicili en una finca de Teixeira on mai van sentir a parlar de cap empresa. Tampoc llegirem res sobre uns 1,7 milions d’euros que, segons la premsa brasilera, van passar de Rosell a la filla de Teixeira, imaginem que en concepte de regal de la primera comunió, perquè la nena no passa dels 11 anys. I com que tampoc vam llegir gairebé res d’una avioneta que pressumptament es va vendre uns quants cops entre Ailanto i altres empreses de Teixeira i Cláudio Honigman fins a passar d’un preu d’1 (un) dòlar a uns 4000000 (quatre milions); no podrem pensar si tot això per si sol, o potser relacionat amb el cas que continua el seu curs als judicis brasilers i que investiga la licitació del contracte que van signar Ailanto i l’administració de Brasília per organitzar l’amistòs Brasil-Portugal del 2008, és suficient com per llegir rumors sobre possibles dimissions dels afectats.
Per això suposo que el Sandrusku passarà aquest carnestoltes a Catalunya, que de tant oasi de vegades sembla un d’aquests llocs tan moderns com el Qatar, on podrà disfressar-se de persona honesta, normal i amb codi ètic. Haurà de veure les brasileres del sambòdrom per la tele, així que potser la dona li treurà el comandament en el moment més interessant per posar l’Arucitys, però a canvi el Sandrusku només llegirà que Teixeira tirará la toalla ante el acoso político, social y jurídico que le han sometido en su país (sic), i cap menció a Ailanto, Rosell, Vanessa Almeida Precht, les avionetes, ISL, VSV Agropecuária ni res semblant.
Signat: Més, Rival Petit, Rio de Janeiro.
