Els que ja tenim una edat i hem sofert la llarga nit del franquisme sabem el pa que s’hi dóna. Els estaments esportius en general i els futbolístics en particular estan en mans de qui estan i la cosa ja ve de lluny, molt lluny. I no des del 1936 com ens recorda el camarada Popota en el post anterior, sinó de molt més abans com ens explicava no fa gaire el camarada Xaviero en aquest post sobre el tancament del camp de les corts el 1925. Cal tenir-ho clar. Digui el que digui la caverna aquesta batalla la tenim perduda i contra els seus potents altaveus mediàtics no es pot competir, tal com ens recordava en Pep fa un parell de setmanes.
El que cal és ser molt millors i més intel·ligents que ells, doncs hem passat del NoDo, de Radio Nacional de España i de la Televisión Española dels tenebrosos anys de la dictadura franquista, a l’era de les televisions, d’Internet i de la globalització. No ens queda més alternativa que aprofitar-ho al màxim i deixar-los en evidència davant l’opinió pública mundial. Més difícil serà fer-ho amb l’opinió pública espanyola, doncs malgrat es vegin nens amb la samarreta blaugrana per tots els racons de la geografia, els que han fet la mili saben que Espanya és merengue. Llegint aquest extraordinari post de Rubén Uria podem saber, per exemple, com l’extensa nòmina de jugadors i socis del Maligne que han presidit el Colegio Nacional de Arbitros es remunta – agafeu-vos a la cadira- a principis del segle vint.
Sobre la qüestió del veto a la banda d’esbirros de la Central Lechera al servei del Ser Superior hi ha opinions per a tots els gustos. Com deia més amunt, però, els que hem viscut sota la dictadura i privats dels més elementals drets democràtics, ens fa una mica o molta basarda recórrer a mesures com les que ha adoptat la directiva blaugrana. El gran mestre Popota ho ha explicat de manera brillant en el post anterior recordant que quan la víctima va ser en Laporta, els guardians de les essències deontològiques no van donar senyals de vida ocupats com estaven en aplanar el camí per l’entronització del candidat de les sagrades famílies de Barcelona, Sandrusku Rosell. Jo només afegiria que no paga la pena impedir-los que parlin i opinin. Continuaran sent uns mals professionals i uns pseudodelinqüents mereixedors del nostre més absolut menyspreu. És més, digueu-me mala persona, dignes de patir, fins i tot, algun tipus de tortura xinesa.
Personalment, al qui li tinc més ganes és al tertulià que respon al nom de Siro López i que se’l pot reconèixer fàcilment per l’aspecte que presenta d’indigent al límit del delirium tremens per sobredosis de tetra brick de don Simon. Al individuo López li reservaria (avui l’he somniat) la coneguda triple tortura xinesa en la que 1)en Siro es desperta amb una pedra de setanta quilos sobre el pit, se la mira, s’aixeca del llit i la llença per la finestra, però 2) una nota indica que la pedra està lligada amb un cordill al seu testicle dret. En veure com la roca cau i el cordill li estira el testicle, en Siro es llença per la finestra pensant que és millor trencar-se una cama que no pas perdre un ou i 3) quan està caient veu una altra nota avisant que el testicle esquerra -oh merda!- està lligat a les potes del llit.
Del Pedrerol només he somiat que era víctima de una de les tortures estrella de La Venganza de Don Mendo, que consistia en fer-li passar una roda plena de plomes d’oca (en el somni eren pels de bigoti de rata) per les plantes descalces del peus bo i provocant-li pessigolles fins a matar-lo de riure.
En Pep ha parlat d’atzar, de que no hem jugat com per estar a 10 punts, que en Messi descansarà per targetes la mateixa jornada que en Pepe i de que la lliga, intueix, que no la guanyarem. No ha dit res i ho ha dit tot, és a dir, anem-nos preparant que tenim lliga. El Barça com una moto fins el final de temporada i el Maligne patint-ne el tram final per falta de físic, o falta de rotacions i/o mala planificació. El paraigües del sigan sigan y aquí vale todo no pot durar indefinidament malgrat el cinisme de l’inventor del villarato i director d’uns dels diaris cavernaris més significatius: ….y de nuevo la benevolencia arbitral de otros tiempos. Un codazo de Sergio en el área acabó en amonestación a Diego Costa, la expulsión de Michu no la veo por ningún lado y Borbalán hasta le negó un último córner al Rayo, lo que terminó de desatar el enfado. Ni se n’amaguen ni dissimulen. S’hi recreen, orgullosos de la feina ben feta. He dit cinisme? Potser millor dir: recochineo!
A qui no li ha agradat el discurs d’en Pep és al mestre Enric Bañeres, el primer mourinhista de Barcelona i martell de cruyffistes, laportistes i guardiolistes. Per prescripció facultativa i amb l’objectiu d’evitar pujades sobtades d’adrenalina ja fa temps que passo olímpicament de les tertúlies esportives de RUC1, però en Ròdia, immune al masoquisme i inassequible al desaliento. ens ha fet arribar els exabruptes d’aquest insigne representant de la llet nostra i membre destacat de la caverna godòtica. Resumint-t’ho: Guardiola fa “insinuacions barroeres” si les fes “un altre entrenador” seria “un escàndol” Això començava al matí, però a la tarda ens arriba -via twitter- el ressò de les paraules d’en Llimós i la Gelmá rajant d’en Guardiola. Qui ho hauria de dir. No respecten ni l’entrenador que ens ha donat el anys amb més èxits i amb millor futbol de la història del Barça.
Mentre els godotis segueixen la festa, la directiva i el president Sandrusku continuen immersos en la inoperància i la desorientació més absolutes: Final de Copa, entrevista Villar-Rosell, abandonament d’en Pep a les feres de la caverna, l’afer Punto Pelota, els terrenys d’Eurovegas, les declaracions contradictòries entre en Freixa i en Vilarubí, la Grada Jove i Eurovegas i el recent pacte amb la COPE per valorar en dos cents mil miserables euros l’honor i la imatge del Barça. I tot això sense comptar els dos grans temes estrella que pengen sobre el futur immediat del nostru president com perillosa espasa de Damocles: Ailanto i Viagogo. De lenta i pesada digestió el degoteig constant de reveladores notícies sobre aquests dos delicats afers que poden dinamitar i escurçar el mandat del president Rosell. Si es confirma tot el que arriba del Brasil, la presidència d’en Sandrusku podria durar menys que l’estanquera de l’Ajuntament de Sant Pol.
Ailanto i Viagogo, dos temes que donaran per molt.
Recordem, finalment, que els pericos han caigut de la zona champions. El seu president, des de San Andrés de Llavaneres, ens confirma que seguiran lutxant per aconseguir que soni l’himne de la champions a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Que es prepari el Maligne, la pròxima víctima perica al mateix Santiago Bernabéu.
