Després de varies temporades aguantant la tabarra de la Brunete sobre l’existència o no del villarato i la seva influència en els èxits culers i els fracassos merengues, han fet falta les sinceres i realistes declaracions del ex vicepresident del Barça, Alfons Godall, per veure les més variades i pintoresques reaccions. Des del Godall consagra la teoria del villarato del director de l’Ass, Alfredo Relano, conegut com el Goebbels de via estreta i un dels personatges més odiosos i hostiables de la premsa cavernícola, fins al Puñales azulgrana de les pàgines de la Vanguardia on, un altre personatge més hostiable encara, Dago Escoria, carrega contra en Godall per haver parlat del villarato, però, sobretot, per haver deixat en evidència el menfotisme, la deixadesa i el comportament negligent del nostru president i la seva directiva. Els extrems es toquen: de la Central Lechera a la Llet Nostra.
L’Alfons Godall no és, segurament, el Messi de la la diplomàcia ni un expert en el difícil art de la ironia, però tots sabem el que volia dir: que no es tracta tant de que t’ajudin sinó d’evitar que no et perjudiquin tant, i que l’obligació del president del Barça, encara que només sigui per cortesia, és ser present als organismes dels quals participa. No cal ser cap expert per saber que és millor tenir bona relació amb el president Villar que no pas amb el president d’Extremadura, dit sigui amb tots els respectes. Que les declaracions d’en Godall provoquin que la caverna s’hi llenci a la jugular, passi, però que els propis culers també s’hi acarnissin, a més de trist és fer-li el joc a la caverna. Que en Godall serà més o menys hàbil o més o menys dotat pel do de la paraula, però collons! és dels nostres!
Tinguem-ho clar d’una vegada, contra els potents altaveus de la caverna no es pot competir. No cal dedicar-hi ni un minut. En Pep ho recorda sovint: la batalla mediàtica esta perduda. Al Godall li han fet dir el que ha dit i el que no ha dit i si hagués dit tot el contrari del que ha dit hagués passat exactament el mateix, cas que s’haguessin proposat fer-li dir el que no ha dit. Feu-me cas, si us afecta el pervers bombardeig mediàtic de la caverna que tot ho contamina, penseu que no hi ha antídot millor que escoltar un roda de premsa d’en Pep Guardiola, qualsevol de les rodes de premsa. Feu la prova. A tall d’exemple i respecte de la roda de premsa posterior a les declaracions d’en Godall:
Sobre la federació:
Todos los clubs, todos los directivos tienen la obligacioón de tener buenas relaciones con los estamentos que organizan las competiciones El Barcelona tiene la obligación de estar bien con la RFEF como todos los equipos de primera división
Sobre Villar:
A los árbitros les han puesto mucha presión, el presidente de la Federación Española debería dar un pase adelante y posicionarse. Hay mil insinuaciones, debería salir y decir que se gana por Messi o Cristiano porque si no parece que se gana si eres amigo de Ángel María Villar, entonces tendríamos que hablar de su cláusula de rescisión
Sobre futbol:
Si hemos ganado tanto es porque tenemos unos jugadores fantasticos y hemos jugado muy bien al fútbol Lo hemos hecho bien dureante todo este tempo
Sobre el Mou (aquest acomplexat ploramiques que pretén assemblar-se al Pep, però que mai li arribarà ni a les soles de les sabates):
Nos parecemos en que queremos ganar, pero no tengo la sensación de que nos parezcamos, si es así alguna cosa habré hecho mal. Nunca he deseado ponerme a su altura. Hay imágenes y palabras que valen millones. Hay miles de ruedas de prensa. Los dos queremos ganar pero somos distintos. Pero si se dice que somos parecidos a ellos, lo miraré mejor Si me parezco a Moutinho, tendré que revisar mi comportamiento
Mentre la Central Lechera i la Llet Nostra competeixen, per motius diferents, a veure qui raja més d’en Godall, els de la CL es poden permetre anar d’imparcials i objectius tot denunciant les ajudes arbitrals al Maligne i els errors contra el Barça. Regodeo i recochineo són les figures ara que tenen coll avall el campionat de lliga. Són així de cínics. Ara s’apunten a la cantarella tan coneguda de que los árbitros siempre ayudan a los grandes, al final de la liga lo comido por lo servido, un dia te dan, otro te quitan, los árbitros son humanos, etc.etc. Que ja ens coneixem el percal! O és que potser algú es creu que quan el quart àrbitre del Betis-Maligne hagi d’ascendir a primera divisió ho decidirà algun organisme o comitè català? o algun funcionari de la Generalitat? o algun antic soci o ex jugador del Barça? o algun ciutadà català? NOOOOOOO! Qui ho decidirà serà un comitè amb seu a Madrid, regit per algun falangista o neofranquista, funcionari de l’estat i ex soci o ex jugador del Maligne, o fins i tot algun espanyol ras, com ja hem recordat tantes vegades. L’àrbitre de Sevilla també té subconscient i no necessita que ni el Chendo ni el Mou li mengin les orelles. Però ja se sap, mentre tot això passa, el nostru president Sandrusku, que es vanta de dirigir el Barça a temps parcial, en lloc de vetllar pels interessos culers prioritza l’esquí a les valls d’Andorra, el relaxant spa&jacuzzi a la costa brava o els desplaçaments al Senegal per vetllar pels interessos de Qatar 2022
Ja ho veieu, alguns s’escandalitzen hipòcritament amb les declaracions d’en Godall, d’altres, com jo mateix, m’escandalitzen més les dades que s’han publicat del “inaguantable” dèficit fiscal de Catalunya, que a l’exercici 2009 va ser del 8,4 del PIB, 16.409 milions d’euros de l’ala. M’escandalitza que el Tribunal Supremo rebaixi l’idioma català de la respectable categoria de Mandinga a la paupèrrima condició de defecto. M’escandalitza que el fiscal general de l’estat, un home culte i expert en cinema negre, s’agenolli davant del jotapedro. M’escandalitza que un col·laborador de la Hermandad del Valle de los Caidos, que predica que la justícia emana de Déu, dirigeixi el CGPJ o que el Tribunal Constitucional sigui juez y parte, per posar uns quants exemples.
I en clau culer, m’escandalitza el vergonyant pacte del Sandrusku amb la COPE per salvar-li el cul a l’amic Florentino. Un pacte que ha posat un irrisori preu a l’honorabilitat del Barça. Un president Sandrusku que se li comença a girar feina ara que els nostres enemics ja saben el cost que té l’honor blaugrana, com s’ha demostrat amb les recents calumnies i manipulacions de TeleEspe. I més feina que se li girarà ara que s’ha conegut la dimissió del president de la CBF, Ricardo Teixeira, involucrat en diversos escàndols de corrupció, alguns dels quals, segons les autoritats brasileres, compartiria amb el seu bon amic Sandro. Un notícia que ha estat saludada de la mateixa manera per la Central Lechera i per la Llet Nostra: el silenci i el buit més absolut. Un silenci gairebé comparable amb el que els mitjans del nostre petit país han saludat la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana.
Entrem a la fase decisiva de la temporada amb la final de Copa assegurada, a l’espera del sorteig de quarts de Champions per conèixer a qui hem d’eliminar per arribar a la final de Munic i seguint competint la lliga a ple rendiment i cada setmana millor.
No descartem un final feliç com les glorioses lligues de Tenerife. Som optimistes.
Fins i tot ens han xiulat un penal a favor.
Ja només falta que xiulin un penal contra al Maligne.
