A can Maligne, malgrat la revifalla d’aquest cap de setmana, segueixen generant dubtes, jugant un pèssim futbol i projectant molt males vibracions. Continuen instal·lats en la histèria col·lectiva des que el gran guru del cruyffisme, Pep Guardiola, va sentenciar que guanyar la lliga era impossible. La pressió sobre el Maligne no ha parat de créixer des que en Pep va pronunciar tan sàvies paraules. Una pressió creixent acompanyada de mal joc, cessió de punts, nervis de jugadors, excitació de tècnics i el desaforat hooliganisme apoderant-se de la casa blanca. La pressió ha crescut en la mateixa proporció que la tranquil·litat s’ha instal·lat a can Barça. Tranquil·litat acompanyada de bon joc, recuperació de jugadors, superació de dificultats i victòries més que clares. Llàstima que l’intel·ligent discurs d’en Pep no estigui fet ni sigui accessible per a les closques buides closques plenes de pus i serradures dels caparrons d’aquests impresentables representants de la Llet Nostra -menció especial a les portades de l’Sport- preocupats com estant en fer mèrits per poder donar el gran salt al Punto Pelota de la Central Lechera.
Però en Pep Guardiola continua impartint doctrina. A la roda de premsa posterior al partit de Mallorca, un altre extraordinari exemple. Amb fermesa i elegància va recordar com el comitè de competició, utilitzant en Piqué com a coartada i distraient al personal amb la no-sanció a Ramos, s’havia passat pel forro de l’entrecuix el “solo robar, solo robar” del Cristiano i el “filho de puta, filho de puta” d’en Mourinho. En Pep també va recordar que, tenint la pilota més de set minuts de cada deu, costa d’entendre que estiguem més penalitzats per les expulsions que qualsevol altre equip i va reblar el clau amb aquestes contundents paraules: “crec que els àrbitres i els comitès no s’han fet respectar des del primer dia…han passat massa coses, les han deixat passar i passar…i al final no s’han fet respectar…però això ja ve de molt lluny, i el que han de fer urgentment es tornar-se a fer respectar”
En Pep exercint un cop més de president de facto donades les clamoroses absències del nostru president Sandrusku Rosell o les contradictòries declaracions del vicepresident Javier Faus. Un Faus que li rellisca el codi ètic i un Sandrusku desbordat pels conflictes del seu entramat empresarial, com ara els de l’empresa venuda i no venuda BSM, o els ja coneguts d‘Ailanto, o el de la compra-venda d’avionetes o el que pot deixar en minúcia tots els casos anteriors així que es conegui tota la documentació relacionada amb el cas de l’empresa ISL.
L’injustificat espectacle protagonitzat per la banda dels portuguesos a Vila-real, tot i tenir la comprensió i simpatia de la Central Lechera, ha provocat que el sector més civilitzat del madridisme, que també existeix, comenci a desmarcar-se de la bronca permanent i denuncii, sense estalviar adjectius, la deriva del Millor Equip de l’Univers en mans d’aquesta colla d’impresentables, Eladio Paramés inclòs. L’editorial del País és despatxa ben a gust amb una extraordinària estirada d’orelles de lectura obligada titulada invitación a la violència. A tall d’exemple: Esta escalada de violencia, que ofende vivamente a los madridistas más conspicuos, tiene responsables.El más inmediato es Mourinho, un entrenador que desde que llegó al club ha envilecido cuanto ha tocado, alentando actitudes chulescas en sus jugadores e insultado gravemente a los árbitros. El segundo, de forma inevitable, es el presidente del club, Florentino Pérez, por defender los desplantes más infames del entrenador. Poc podem afegir al contundent article del diari madrileny, però aprofitant que el camarada Txigrinki (aquest jove valor del planter del RP que ja comparteix entrenaments amb el primer equip) ens ha fet arribar un vídeo recopilatori d’urgència de les gestes de Mou & la seva banda i el creixent rebuig que provoca a les pròpies files cavernàries, el pengem tot seguit en rigurosa exclusiva mundial.
Ni la caverna traga Mourinho per rivalpetit
En Mou, per exigències de l’Uefa, s’ha vist obligat a trencar la llei del silenci que el Maligne s’havia auto-imposat a resultes de l’escàndol de Vila-real, però, ves per on, resulta, segons en Mou, que aquesta imposició no era cosa d’ell. Serà veritat que els jugadors del Maligne s’haurien amotinat? Caldrà seguir-ho, doncs no ens ha quedat prou clar.
Com tampoc ens ha quedat clar si Convergència, que aquest cap de setmana ha celebrat el seu Congrés, és més sobiranista que independentista o tot el contrari, si opta clarament per l’estat propi o no, o si és més partidari de la transició variable o de la geometria nacional, però del que no tenim cap dubte, si considerem la transmissió del poder per via hereditària, és que han abraçat definitivament la fe monàrquica.
Visca el Pujol II de Catalunya!
Vint-i-tres anys més marejant la perdiu!
