Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

El neonunyisme ensuma sang

|

- Publicitat -

Després de gairebé quatre temporades ininterrompudes de gaudir del millor futbol vist mai fins ara, de guanyar títols rere títols, de veure jugar el millor equip i el millor jugador de la història, de ser testimonis privilegiats d’un increïble repertori de gols inimaginables, de superar rècords i més rècords, tant individuals com col·lectius, de sotmetre repetides vegades quantitativament i qualitativa a les forces del mal, de ser dirigits per un entrenador modèlic, i mantenint sempre viva la filosofia de joc que és l’enveja de tot el món futbolístic, aquest cap de setmana passat, finalment, s’ha perdut contra el Maligne. Tard o d’hora havia d’arribar. Són faves comptades. Està empíricament demostrat. No es pot guanyar tot ni sempre. I menys contra els grans. I quan és perd contra els grans sempre hi ha la possibilitat de que la derrota vagi acompanyada de la pèrdua d’algun títol, que és el que ha passat aquesta vegada.

Però què és un títol quan venim d’on venim? Doncs res de res. Pecata minuta. Un petit accident, un contratemps, un parèntesis en mig de tantes i tantes alegries rebudes d’aquest equip al que nosaltres, que mai podrem estar prou agraïts per tot el que ens ha donat, no pensem fer-li el més mínim retret. Per sempre més molt orgullosos d’aquest entrenador, d’aquest jugadors i d’aquest futbol en una atípica temporada on, recordem-ho, malgrat haver patit les lesions de llarga durada com les d’Afellay, Fontàs i el golejador Villa, més les lesions intermitents dels Pedro, Piqué, Alexis i Xavi, més les greus malalties d’en Tito Vilanova i l’Abidal, més la insuportable pressió cavernària sota el descarat empar d’aquest repulsiu neofranquisme que tot ho empastifa, s’ha guanyat la supercopa d’Espanya contra el Maligne, la supercopa d’Europa contra l’equip revelació de la temporada passada, la copa intercontinental contra el millor equip del Brasil, som a la final de la Kampechano’s Cup i a poques hores de classificar-nos per jugar la final de la Champions per segon any consecutiu. I ja avanço aquí que, si pel caprici dels déus futbolístics no arribéssim a la final, quedi constància escrita de que continuarem mantenint-nos per sempre més fidels i molt orgullosos d’aquest extraordinari equip.

Publicitat

Tot el contrari que la legió de tribunerus, sossis, sossi-tribunerus, nunyistes i neonunyistes que han aprofitat l’avinentesa per rajar d’en Pep en veure que l’alineació que presentava no era del tot ortodoxa, per dir-ho d’alguna manera. Com si la presència d’aquest o aquell jugador o d’aquest o aquell sistema tinguessin res a veure, per exemple, en el primer gol del partit. Què importa la tàctica o l’alineació quan el gol és a la sortida d’un córner? Què té a veure amb la relliscada del porter? O amb el no-rebuig d’en Puyol? O amb el fora de joc no xiulat d’un parell de jugadors com acostuma a passar normalment en aquest tipus de jugades? Doncs res de res, però ja sabem que al futbol el que compten són els resultats. Resultats que acostumen a condicionar les cròniques i que no aguanten cap anàlisis mínimament objectiu. El partit del dissabte n’és la clara demostració. El Maligne ha guanyat al Camp Nou en el partit que menys ocasions ha tingut en les darreres cinc temporades. En Pep ho recorda sovint: Només se’ns recordarà si guanyem, si no guanyem, tot això quedarà com una anècdota

El gran tanoca Bosch, un dels màxims exponents d’aquesta malèfica legió que comentàvem, genuí prototipus del pitjor i més dolent del putu entorn blaugrana, mourinhista confès i ariet indissimulat del godotisme anticruyffista i antiguardiolista més recalcitrant, segueix despatxant-se a gust a través de les pàgines d’aquest antre anomenat  malta cafè Baviera on alimenta la seva croada anti Pep marcant-se perogrullades com aquesta: 3 dels 4 títols que se’ns han escapat en quatre anys, tenien Mourinho a la banqueta rival. Element de reflexió per als qui encara sostenen que és bo pel Barça que Mou continuï al Madrid o destil·lant crítiques com aquesta: Guardiola ha felicitat el Madrid per haver guanyat la Lliga. Falten 12 punts per jugar, no m’agrada que llencem la tovallola. Ja felicitarem quan toqui. Un tanoca Bosch que, sense rubor ni vergonya, segueix mantenint el link que enllaça amb l’infecte blog del Pelíkano -ara en stand by- on el seu director, parlant per boca de ganso del neopecident, ja no té inconvenient en intoxicar directament des de les pàgines del MD vomitant articles com el titulat los pecados de Piqué. I això que encara no hem llegit les reflexions de l’empleat 3 l’Enric Bañeres ni pensem veure l’escòria televisiva de l’Arús i família.

Un neopecident i una directiva que segueixen preocupats pel que realment importa, que no és altra cosa que el business i el tràfic d’influències, organitzant tiberis amb el bon amic Florentino, president del Maligne i -ves per on- l’home fort del sector negocis de Convergència. I en Mas i en Pujol II convidats al sopar pera beneir, probablement, el negoci de les ruïnoses autopistes madrilenyes.

Mentre a Madrid aprofiten els pressupostos generals per acabar-nos de cargolar una mica més i obren descaradament la veda per mirar de liquidar l’estat de les autonomies, els godotis intensifiquen la croada anti Pep.

El neonunyisme ensuma sang.

Olora, que diria la nostra admirada Helena Garcia Melero.

blaugrana4

p.s; Avui, diada de Sant Jordi, et recordem que pots baixar-te gratis el llibre Sandrusku Rosell primera temporada que tenim penjat a la pàgina principal del bloc o bé directament clicant aquest enllaç

 

 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut