Amb la victòria al partit de tornada al 78 per part dels dolents, la premsa espanyola va substituïr l’obligació de la premsa a les democràcies occidentals -controlar el poder, i marcar-li l’agenda, com proclama orgullós The Guardian- per l’obligació d’enfortir l’estat, els partits polítics i els sindicats en un ambient de remarcable subnormalitat democràtica les conseqüències de la qual patim a hores d’ara en multitut d’àmbits i reproduït a escala 1:1 per la premsa catalana.
La proliferació incontrolada de tontulians que fan de hooligans de partits i de mitjans que segueixen dedicant-se al dubtós art de la premsa de partit admet poques comparacions amb res que passi per sobre dels Pirineus.
El seguidisme vergonyant del poder, emperò, no es limita al periodisme polític, econòmic i cultural, com mostren la central lechera o la llet nostra, dedicades a fer periodisme de bufanda, tontulianisme monguer i onanisme auto-recurrent sense informar de res i, això sí, tractant amb devoció nord-koreana els que econòmicament aguanten els detritus que publiquen i radien a base de regalar entrades, tovalloles, paelles, ganivets o tangues. En paral·lel, l’absència de cultura democràtica s’usa per excloure les opinions discordants, la crítica es titlla de desestabilitzadora i s’apela a la unitat cada tres milisegons per reclamar recolzament incondicional al poder cada cop que s’equivoca, que menteix, que incompleix compromisos i que no està a l’alçada, com si la divergència de criteris no fos quelcom a defensar i protegir davant una cort que es dedica a amagar els negocis exteriors del president nuñista de torn amb la mateixa passió amb què la premsa CT -de la cultura de la transició amaga els negocis exteriors del Borbó.
Per això hui el RP s’apunta a la presentació d’un llibre col·lectiu que explica no només tot això sinó també les dubtoses operacions financeres de l’Urdin-Gorria, que en els darrers tres anys ha encadenat les patacades de PRISA, Ruiz Mateos i Bankia, i ara es proposa comprar accions de l’Apañó.
