Alguns ja ho sabeu. A d’altres us ho dic ara. Des que m’he acostumat a veure el futbol per televisió cada cop em costa més gaudir-lo en directe. Si exceptuem l’ambient, és clar. Segurament es tracti d’una heretgia futbolística i d’una confessió políticament incorrecte, però a la meva edat no penso pas fer compliments ni predicar el que no crec. Aquí una mica més sobre el tema.
El que sí faig però, és apuntar-me als sorteigs d’entrades i aprofitar els desplaçaments del Barça per fer turisme quan tinc la sort de sortir premiat. Vaig anar a Londres a veure l’Arsenal, aquest any he anat a Praga i va anar d’un pèl que no anés a Leverkusen. En portes de la final de la Kampechano’s Cup doncs, l’Urdin-Gorria s’apuntava al sorteig amb l’esperança d’aconseguir l’accés a la possibilitat de fer una mica de turisme a la capital del país veí i, de passada, assistir en directe al darrer partit de l’era Guardiola i poder retre el merescut homenatge a la monarquia espanyola que no vaig poder dedicar-li a Mestalla quan en Pep, també davant l’Athletic, aconseguia el primer dels 14 títols d’aquest capicua reial.
14, mític número que tanca de manera brillantíssima quatre temporades del millor futbol maí vist fins ara per qualsevol de les generacions que conformen el plural i globalitzat món culer. Una sub era de 4 anys plena de títols que completen 24 anys des que el gran mestre Johan posés la primera pedra de la triomfal revolució cruyffista-leninista quan l’any 88 iniciava la seva etapa com entrenador blaugrana .
A Madrid feia temps que no hi anava i la casualitat ha volgut que coincidís amb la setmana tràgica de Bankia i les sinceres declaracions de la lideresa sobre la final de la Copa de España. De Madrid ja se sap, els problemes no van amb ells. Si fa falta una estació es fa una estació, si cal reformar un museu doncs es reforma un museu. Que s’ha de soterrar un carrer o fer un pas elevat, cap problema, se soterra o s’eleva el que faci falta. Que qui financia? menys problema encara. Administracions disposades a finançar les que vulgueu. Per donar i per vendre. I si falla alguna adiministració o algun ministeri i el finançament no arriba, tranquils! sempre ens queda Bankia. Aquesta generosa entitat financera sorgida de la desinteressada unió d’altres dues no menys generoses entitats. Una exemplar sortida a Borsa i una espectacular contribució a les necessàries i utils inversions d’aqestes dues emblemàtiques autonomies liderades per Doña Espe i el dels vestits. La relació de fallíts i crèdits incobrables pot ser espectacular. A Rival Petit estarem a l’aguait per verificar aquesta relació, no fos cas que amb l’enrenou organitzat també hi encolomin algún crèdit dels cobrables (hola Maligne).
El que m’ha cridat l’atenció aquesta vegada, al marge del putu cafè SOLO dels pebrots que ja no recordava, han estat els autobusos de color blau, però no d’un blau blau com la majoria de blaus que tots tenim in mente no, sinó que llueixen el blau blau del logo del pp, el mateix blau que llueix la rata gavina voladora popular. Gallina de pell! Dels ous estrellats de Casa Lucio tampoc n’hi ha per tant i de l’estètica merengue del Txistu i els seis txuletons que voleu que us digui, em quedo amb les carns a la pedra de El Hogar Gallego de Calella. De les cerveses de barril a 4 euros del carrer Huertas…corramos un tupido velo. I si els taxistes, tot i la nostra discreta exhibició de parafernàlia blaugrana no et donen conversa….oju amb les carteres. I quan et trobes de cara amb les Torres Kio i experimentes la sensació de desequilibri que provoquen, de seguida t’adones que això de Bankia no podia acabar bé de cap de les maneres.
Arriba el dia del partit. La simpatia del bar on hem fet els CAFÈ amb porres&xurros de cada dia es transforma en cares llargues quan apareixem amb la samarreta blaugrana. Passejant pels carrers cèntrics de Madrid t’adones que la desprporció entre culers i atlètics és escandalosa i t’en recordes, ves per on, de Viagogo. Els seguidors culers es concentren al Matadero (sic) i cap allà que ens dirigim amb l’esperança de retrobar-nos amb el camarada Ròdia. Després hem sabut que el camarada Ròdia ha seguit la ruta de la birra i la trobada no será possible. Caminem del Matadero al Calderón i accedim a l’estadi després de superar un exhaustiu escorcoll que riute’n de Corea del Nord. Mentre escorcollen la meva dona em permeto fer-li broma a l’escorcolladora sobre l’intensitat de l’escorcoll i a l’esgotament que arribarà si segueix el mateix ritme fins que comenci el partit. Sigui per les meves incipients canes, sigui pel meu poder de seducció (perdoneu per la immodèstia) el cas és que la noia localitza l’estelada i després de desplegar-la completament decideix que podem entrar-la. De les poques estelades que es veuen a les grades. Les amenaces i les contradictòries informacions dels darrers dies han fet el seu efecte. Del partit em quedo amb l’extraordinari ambient. Imponent la xiulada a l’himne espanyol, himne recuperat pel dictador Franco. Impresionant la xiulada al representant de la monarquía, monarquía reinstaurada pel dictador Franco saltant-se el principi més elemental de les monarquies que no és altre que el concepte hereditari. A la zona nostra hi havia bastantes samarretes de l’Athletic i abans que quallés l’impressionant càntic de “Esperanza Hija de Puta”, vaig intentar engegar un “ari ari ari Esperanza lendakari” i el seguidor de l’Athletic de davant meu, a part de contestar-me que ni en broma, va explicar-me que els havien retingut a la carretera vàries hores buscant ikurrinyes. Del futbol em quedo amb la recuperació definitiva del Pedro, aquest extraordinari jugador emblema del guardiolisme que tan molesta a l’impresentable entorn godòtic obsedits com estan per colocar-lo al mercat sigui com sigui.
Un altre protagonista de la meva setmana madrilenya ha estat el president del Tribunal Suprem i les acusacions de malversació de fons públics fetes per un altre magistrat de l’alt tribunal. La denúncia no ha tirat endavant però ha provocat un intens debat entre partidaris i contraris de la seva dimissió. El president del TS, Carlos Dívar, és aquell magistrat de missa diària, membre de la secta anomenada Adoración Nocturna, que predica que la justícia emana de Déu i que no fa gaire temps va comparar el català amb el mandinga. Ara que sembla confirmar-se la sortida de l’armari de tan insigne jurista, al Rival Petit estem convençuts que mai va volver ofendre l’idioma català sinó tot el contrari. Es tractaria d’un lapsus del subconscient i el que en realitat pretenia no era altra cosa que equiparar la provervial virilitat dels membres mandingues amb la no menys proverbial fortalesa i trempera de l’idioma català.
Signat: Urdin-Gorria
p.s., La divisió audiovisual del Rival Petit treballa en la preparació d’un vídeo homenatge al vintiquatrè aniversari de la revolució cruyffista-leninista que ha transformat el concepte tradicional del futbol de manera similar a com la revolució boltxevic del camarada Lenin va canviar el decurs de la història. Així que el vídeo estigui totalment acabat i en camarada Ròdia enllesteixi el post que glosi tan extraordinària efemèrides, procedirem a la seva immediata publicació.
