Avui 30 de juny de 2012, amb la finalització de contracte del camarada Pep Guardiola, oficialment es clou el quadrienni més gloriós de la Història de Més Que Un Club, enquadrat dins el cicle de quadriennis, quinquenis i sexennis gloriosos instaurats per la Revolució Cruyffista-leninista iniciada fa 24 anys per conduir les depauperades masses culers vers la dominació planetària mitjançant l’aniquilació de la reacció godòtico-nunyista i els seus aliats de classe de l’imperiet de ponent amb seu social a la Castellana.
Ara fa dos anys amb la marxa del President Laporta deixàvem testimoni del salt civilitzatori sense precedents assolit en set anys després que el 2003 la junta neocruyffista tragués in extremis Més Que Un Club del crematori en estat avançat d’incineració. Per fer-ho només li va caldre resituar la direcció del FCB en el full de ruta elaborat 15 anys abans pel Mestre Johan i recuperar el seu armament ideològic encara regalimant sang de la Quinta del Buitre. El resultat en va ser més mortífer que les sentències dels tribunals espanyols contra el que queda de l’autonomisme català. Fou així que es reprengué el camí de l’alliberament, l’extermini i la victòria. De cara endins i de cara enfora.
Si da dos anys parlàvem del salt del fèmur a l’estació espacial, amb el quadrienni guardiolià podem parlar del salt a l’hiperespai, en què hem passat del gal•lacticidi laportià al gal•lacterat guardiolià. Si Laporta va liquidar per la via ràpida la bombolla futbolera florentiniana, germana bessona de la bombolla immobiliària, inspirades ambdues en el garrulisme mesetari nou-ric i premodern, d’avantapassats follacabres i hereus puteros, pederastes i proxenetes, Guardiola va afegir-hi una marxa més, segellant a foc els colors blaugrana sobre l’eternitat i sobre l’enemic.
Per damunt de l’enemic extern i l’intern, com els seus predecessors abatuts abans pels segons que pels primers. Nunyes i Gaspart, amb valor i decissió que els haurien d’haver merescut la Creu d’Isabel la Catòlica, varen avortar el que havia de ser el segon Dream Team. Els protegits del Grup Godó, varen acabar amb el gran Barça de Rijkaard. El Grup Godó va intentar avortar el guardiolisme i l’ha perseguit fins al final. Però no han pogut evitar el 4-0 que en 20 anys els ha clavat la facció il•lustrada i avançada del barcelonisme, amb Londres (2), París i Roma com a testimonis immortals.
Amb res d’això no comptava el Mestre Johan quan va començar la seva missió el 1988, partint, no pas de cendres, sinó d’una immensa pila d’excrements acumulada durant tres decades d’aferrissada lluita amb el Pateti pel segon lloc entre els equips de la lliga espanyola, resolta a favor dels matalassers. De tres dècades d’èpiques eliminatòries de Recopa i finals de Copa, fracassos mítics, absurdes pèrdues de lliga, juntament amb pressupostos tan estratosfèrics com inútils, i amb el Neró d’Hostafrancs tocant l’arpa entre les flames del seu imperi construït a escala d’un estadi a l’alçada d’una megalomania a la què amb molta més justícia hauria pogut aspirar el nan follador del Bagdad.
Conscient de tot això va ser que amb la ressolució dictada per la seva clarividència, el Mestre va aplacar el primer intent d’immissió del nand’Hostafrancs i el saltimbanqui del Reina Sofia de la següent manera: “tu i tu, ni puta idea”. Moment històric que va segellar el naixement dels dos corrents hegemònics del barcelonisme: el que representem Guardiola, vostè, jo d’una banda, i el que representen Sandro, Bañeres i el president d’Extremadura, de l’altra. Aquesta, i no pas altra, és la veritable guerra de civilitzacions a la què han assistit els nostres dies, feliçment resolta en el comput global a favor de la raó, les llums, la modernitat i la democràcia.
El FC Barcelona, únic àmbit del nostre entorn en què aquestes causes han triomfat. Des del gol de Salinas a Berna, fins als de Pedrito al Calderón, passant per Mestalla, Kaiserslautern, Wembley, Tenerife, Stamford Bridge, San Siro, el Bennabeu, París, Roma, Mónaco, Abu Dabhi i Yokohama, s’escriu l’epopeia de la civilització que hem viscut en primera persona, la Revolució que explicarem als nostres fills, i la història maleïda que els sandronunyistes revisaran i reescriuran per als seus fills periquitos.
Signat: Ròdia
