Si hi ha un esdeveniment encara més odiós que les cada cop més abundants jornades-homenatge al virus fifa, no és altra que la cita anual amb l’assemblea de compromissaris. Un exercici de caspa impropi del segle vint-i-un. Un espectacle indigne. Un anacrònic sistema de control de la gestió del Barça que grinyola més que la sacrosanta constitució espanyola la única verdadera. Un desfasat sistema no imputable només a l’actual directiva, que consti. Una herència que cap directiva es pren la molèstia de derogar i/o modernitzar així que arriben al poder i verifiquen el fàcil que és sobreviure i conviure amb l’esperpèntic control que se’n deriva de l’assemblea de compromissaris. Tret d’honroses excepcions, òbviament.
En plena era 2.0, i quan des del telèfon intel·ligent més miserable pots accedir als llocs més insospitats i fer les operacions més sofisticades, resulta xocant i depriment veure con se succeeixen les votacions aixecant cartrons de colorets mentre unes hostesses fan el recompte visual a ull de bona cubero, o com alguns directius, amb les seves intervencions, fan remoure de la seva tomba al mateix Pompeu Fabra.
Més de trenta anys de soci i mai m’ha tocat ser compromissari. Ni tan sols suplent. Mai he rebut cap comunicació del Club al respecte i trobar informació a la pàgina web és una aventura impossible. Menys de 5000 compromissaris triats per sorteig + els de designació real presidencial + els membres nats del senile power, són els convocats a la mascarada. Crec que 1013 van ser els compromissaris al moment de màxima afluència. Poc més de 300 a l’hora d’aprovar aquesta futura martingala del referèndum sobre la construcció del futur Qatar Arena Corruption. Mentre això passa, més de 170.000 socis que podrien votar des de casa fent un simple click, s’han de conformar en veure-ho per Barça TV. Això sí, quan arriba el torn dels esforçats socis que han aguantat més de sis hores per formular les preguntes més incòmodes, aleshores tallen l’emissiò i ens quedem amb un pam de nas. Aquí podeu trobar totes aquestes preguntes i aquí la crònica. Preguntes i crònica que mai farà la premsa de la llet nostra en general ni la dels Godotis en particular.
Un dels protagonistes de l’assemblea, Don Javier Faus, va assegurar que no s’apujarien els abonaments mentre duri el seu mandat, però el que no va assegurar és si se seguirien eliminant partits de l’abonament. El vicepresident econòmic va seguir insistint en la cantarella habitual de l’austeritat, el control de les despeses i el volum excessiu de deute. Un tremendisme que no té a veure amb la realitat del club. Un club molt més sanejat del que ens volem fer creure. En Xavier Sala Martin ja s’ha encarregat de desmentir aquestes suposades reduccions de despeses corrents i també ha deixat en evidència a un d’aquests economistes pericos, rosellistes i habituals de les tertúlies godòtiques, que confonen interessadament deute brut i deute net o parlen de patrimoni net negatiu quan saben que només és una figura comptable que res té a veure amb la realitat. Economistes de pa sucat amb oli que també intentaran adoctrinar-nos de totes les desgracies que ens esperen si optem pel camí de la independència.
De l’assamblea (sic) és de justícia destacar la sorprenent conversió del president Rosell que finalitzava el seu discurs amb aquestes solemnes paraules: “La institució sempre serà fidel a la seva història i a les seves conviccions. Sempre defensarem les nostres arrels i el dret dels pobles a decidir el seu futur. Som part de la societat catalana i sempre defensarem la voluntat de la majoria. Volem que ens entenguin i ens acceptin tal com som: catalans.” Bé, en realitat no va dir defensarem. Va dir un dafendrem o dafenderem que pel que fa al cas, tan se val. No ens posarem pas tiquis-miquis. Una arenga que ni el mateix Jan Laporta. Chapeau!
Les paraules del president Rosell eren totalment impensables fa quatre dies i això ha estat possible gràcies a l’èxit d’una altra assemblea, l’Assemblea Nacional Catalana. La convocatòria de l’ANC, amb el seu inequívoc lema i les previsions de participació massiva, van fer canviar l’estratègia de tots els partits i patums diverses. La marea humana de la Diada ha generat un escenari que ni els més optimistes independentistes podíem haver imaginat. Siguin benvinguts els canvis de rumb del nostru president Sandrusku i tants d’altres. Que es mantinguin ferms en la direcció correcta i no facin marxa enrere.
Ja sabem que no serà fàcil i caldrà veure si enfilem pel camí de la tradicional divisió de l’independentisme o bé si ens mantenim mínimament coherents per encarrilar un procés històric. Algunes declaracions no conviden massa a l’optimisme. Un parell d’exemples 1)Jordi Pujol:“La independencia de Catalunya es casi imposible” 2)L’altra Rosell, el de la CEOE: “esperem que no vagi a més” “enorme problema si s’avança en el procés d’emancipació nacional”. Però estem convençuts que això ja no hi ha qui ho pari. La intocable constitució d’ahir, avui ja és una mica més tocable. Al menys pels del PSOE que volen evitar el xoc de trens amb la seva sobtada conversió al federalisme. Fins tot el Felipe Gonzalez s’ha permès reivindicar el ridiculitzat federalisme asimètric de l’ex president Maragall. Un González, recordem-ho, que juntament amb el Guerra i la resta de barons del Psoe, molts d’ells d’Andalusia, ja van vulnerar l’esperit de la Constitució quan van conspirar per tramitar l’estatut andalús per l’article 151 i no pas pel 143 com li corresponia.
L’ofensiva per portar-nos pel camí correcte pot ser asfixiant: “TVE ofrecera un informativo diario en catalán de ocho minutos después del telediario 1” “La Fiscalía abre diligencias contra el coronel Alaman por amenazas,sedición y apologia del genocidio”. La desfilada de tota mena d’il·lustres catalans no independentistes per ràdios i teles pot ser de traca i mocador. Tampoc són descartables alguns brots de lerrouxisme. Que no s’esforcin. No ens enganyaran i no cal que s’escarrassin en modificar la constitució. Quan siguem independents no ens farà falta.
Tampoc cal que busquin el recolzament de la Unió Europea perquè ens expulsin i ens repudiïn eternament. La UE, igual com quan l’Argentina va expropiar REPSOL-IPF, passant-se pel forro de l’entrecuix la legalitat internacional, quan arribi el moment passarà olímpicament d’Espanya.
Quinze punts de quinze i el Maligne a 8 després de passejar-se per Vallecas. Diuen que si el Sergio Ramos hagués sabut que jugaria de titular, no hauria enviat el seu cosí a tallar els cables de l’enllumenat.
Que vostès ho passin bé.
Catalunya, nou estat d’Europa!
