Si no estiguéssim instal·lats en aquesta il·lusionant onada independentista que va cremant etapes a marxes insospitades tot just fa quatre dies, avui ens tocaria parlar de l’enèsima jornada virus fifa. Però no em parlarem. Això del virus fifa ja cansa i no cal insistir-hi. Deixem el virus en stand-by i confiem que les eleccions del proper dia 25 de novembre signifiquin un pas irreversible en el decidit camí cap a la independència. Que la propera legislatura sigui la de l'ingrés de ple dret de totes les federacions esportives catalanes als organismes internacionals i quan hàgim de rajar i cagar-nos en el virus de marres, que ho sigui amb igualtat de condicions amb la resta de països fins que la futura influència catalana aconsegueixi capgirar aquest anacrònic, tronat i mafiós sistema de competicions entre nacions.
Els esdeveniments se succeeixen a velocitat de vertigen i més encara quan t’agafen fora del país com ha estat el meu cas. M’ha tocat viure el clàssic lluny de casa i just he tornat quan s’estava dissolent la poti-poti-concentració neonazi, pepera i ciudadana de la plaça de Catalunya. La distància no ha estat impediment per seguir les típiques baralles per la unitat impossible de l’independentisme, i des de la distància he pogut comprovar com el clàssic no és la primera preocupació de molts aficionats al futbol si l’atenció l’acapara un altre clàssic, el Milà-Inter, i t’adones com les edicions dominicals de dos diaris triats a l’atzar a la terrassa d’un bar, l’Unione Sarda i La NuovaSardegna, no diuen ni una paraula –i quan dic ni una vull dir ni una- del clàssic Barça–Maligne. Un gerro d’aigua freda per afrontar el dia a la recerca i captura d’algun sistema presentable que possibiliti la visió del partit amb la més gran expectació jamai vista –si descomptem el meu hotel i rodalies- des que es va aprovar la sagrada constitució espanyola, la única verdadera.
Tot i els moments il·lusionants que ens toca viure, haig de confessar que se’m fa difícil conviure amb els recurrents atacs d’escepticisme que pateixo. No puc evitar seguir desconfiant de Convergència i no diguem ja dels d’Unió. Alguns no es refien d’en Duran, però jo, que tampoc me’n refio, encara no m’he cregut ni al Vila d’Abadal. Segurament sigui culpa meva, doncs ja n’he vist de tots colors. Tant de bo estigui equivocat i que aquesta Convergència que ha de torejar amb una Generalitat intervinguda, en bancarrota, sense crèdit i contra les cordes, sigui capaç de mantenir-se ferm en el difícil camí cap a la independència. A l’espera de que el programa electoral ens aporti una mica més d’inconcreció i ambigüitat, no estaria de més que els convergents es marquessin algun detall com, per exemple, enviar l’alcalde Albiol a l’oposició o eliminar algun fatxa de la Corpo. Guanyarien una mica de credibilitat. No en tinc cap dubte.
Això dels anàlisis independentistes és una mica com el futbol, on tots els aficionats portem un entrenador a dintre. Així doncs, desitjo una CiU sense majoria absoluta dins d’una gran majoria sobiranista. M’agrada que no es presentin ni Reagrupament, ni en Laporta. M’agradaria que SI només es presentés a Barcelona i que les CUP no es presentessin. Em sorprèn que a Iniciativa se’ls col·loqui alegrement en el bloc sobiranista i més quan el seu líder es declara rotundament federalista. Declaració que produeix la rialla generalitzada quan la pronuncia el líder del PSC. Uns pronòstics i desitjos que de ben segur no compartiran els camarades Popota i Ròdia, coneguts agents del botiflerisme i la contrarevolució. O viceversa.
Qui tampoc ens provoca cap credibilitat, com molt bé sabeu, és el nostru president Sandrusku, i menys encara des que l’efervescència independentista l’ha agafat amb el peu canviat. Si ja tenia serioses dificultats per tenir un discurs mínimament coherent, ara les coses se li han complicat, i de quina manera. Discursos contradictoris i el risc que la caverna li aixequi definitivament tota la merda que fins ara mantenien a la nevera. Un Sandrusku que, com ja sospitàvem i ell mateix ha confirmat, va organitzar el mosaic de la senyera per tapar l’estelada. Un Sandrusku que veu com una de les seves inexplicables obsessions, la Grada Jove, queda definitivament enterrada malgrat els esforços de l’esbirru PerEarnau. En fi…un president amb pedigree convergent, oju!
A poques setmanes del rescat a l’estat espanyol, amb una crisi imparable i en plena decadència de la marca Ejpaña, el camí cap a la llibertat és imparable. Per primer cop a la història d’Espanya no hi han hagut diners per comprar la retransmissió del Bielorússia-Espanya per poder-nos espanyolitzar una mica més via l’arroja elequipodetodos.
A no ser que estiguin convençuts que una arroja plena de culers pugui representar el gravíssim risc de la catalanització d’Espanya.
Em cag en l'ou,
Independència i prou!
