Que el Barça acabés demanant l’hora contra el Depor de Lendoiro ha servit perquè els bons barcelonistes hàgim de suportar –un cop més- el vergonyant atac de tribunerisme d’una part d’aquest massa culer incapaç de treure’s del damunt la rèmora del trist i nefast nunyisme d’infausta memòria. Un tribunerisme que, lluny d’abraçar d’una punyetera vegada la filosofia futbolística que tants títols i bon futbol ens ha donat, segueix ancorat en el passat tot lamentant l’arbitratge d’en Paradas Roncero, les cantades del Valdés o de si hauríem de jugar amb tres centrals-centrals, dos mitjos centres defensius i un davanter centre de metro noranta cinc. Un tribunerisme incapaç de valorar com cal les assistències i la verticalitat d’en Cesc, la progressiva consolidació dels Tello i Montoya, la intel·ligència i control d’en Xavi, l’olfacte golejador de l’Alba, la definitiva recuperació d’en Villa o tenir en consideració que la defensa titular de la passada temporada, Alves-Puyol-Piqué-Abidal, estigui fora de la circulació. Un tribunerisme, en definitiva, afrontant els darrers minuts del partit amb l’angoixant crit de: Óse Francijco, la hora!
Qui no ha patit tant per guanyar el seu partit ha estat el PP de Galícia que, com si d’un passeig militar es tractés, no només ha revalidat la seva majoria absoluta sinó que l’ha augmentat en tres escons. De 38 a 41 diputats. Tot i perdre més de 100000 vots, no és menys cert que encara ha tret més vots que la suma dels altres tres partits parlamentaris junts. Els dos grans derrotats, BNG i PSdeG, i la sorpresa de l’Alternativa Galega de Esquerda (AGE) amb el veterà i carismàtic Beiras al capdavant. Malgrat el triomf del PP, no podem obviar que el sobiranisme ha crescut 80.000 vots, que els espanyolistes de UPyD s’han estavellat amb menys del 1’5% dels vots i que el partit del ex delinqüent i tertulià Mario Conde només ha superat un ridícul 1% dels vots. A la campanya gallega s’ha prodigat la funcionària Aguirre, que per poder acudir als actes electorals es deu haver quedat sense moscosos. Qui també s’hi ha prodigat és l’exèrcit de l’aire, que no ha tingut inconvenient en posar a disposició del president Rajoy l’avió Falcon que paguen tots els espanyols. Ves per on, com en Zapatero. Podria ser que els gallecs fossin genèticament de dretes, chi lo sa, però siguin de dretes o d’esquerres tenen molt clar que sempre els hi anirà millor amb un gallec a la Moncloa. Encara que només sigui per construir l’AVE que els permeti baixar cap a Madrid o pujar cap a Galicia.
L’espectacular davallada del PSdeG mereix paràgraf a part juntament amb l’altra no menys espectacular davallada del PS d’Euskadi. El Pachi gallec ha perdut 7 diputats, 230.000 vots i ja té 54.000 vots menys que la suma dels nacionalistes del BNG i de l’AGE. L’altre Patxi, el d’Euskadi, ha perdut 9 diputats i 106.000 vots, pagant així la factura de la seva aliança amb el PP per impulsar una radical política d’espanyolització del País Basc, mapes del temps inclosos. Les primeres eleccions basques celebrades sense la presència etarra ha significat el triomf més espatarrant del sobiranisme (48 diputats) i el retrocés més gran de l’espanyolisme del constitucionalisme (16 del PSE, 10 del PP i 1 de UPyD que, ves per on, gràcies al peculiar sistema electoral basc no ha quedat escombrat del mapa electoral). Unes eleccions sense presència etarra que tothom ha qualificat de normals, però que jo no les consideraré com a tals – digueu-me tiquis-miquis –mentre el líder de l’esquerra abertzale, Arnaldo Otegui, continuï segrestat com a hostatge polític de les clavegueres de l’estat. Sobre l’èxit de Bildu, la ex presidenta de la comunitat de Madrid i aspirant a Milosevic de la Gran Castilla, Esperanza Aguirre, ho té claríssim i així ho exposava al seu twitter con doh cohone: Ahora se ve con toda su crudeza el grave error del TC al legalizar a Bildu en contra del Supremo.
Els analistes i tertulians del furibund espanyolisme que prolifera com les males herbes per aquesta plaga de teles i diaris en mans de la dreta més extrema, segueixen cada cop més descol·locats davant el creixement imparable del sobiranisme que esperem i desitgem tingui continuïtat el proper dia 25 de novembre. Mentrestant, Espanya es veu abocada a un rescat imminent al mateix temps que presenta uns pressupostos ficció menys creïbles que la conversió sobtada del Timbaler del Palace (a.k.a. el Dioni de la Franja). Uns pressupostos maquillats i sense cap credibilitat que la UE ja ha corregit i que situaran el dèficit d’Espanya al voltant del 10% del PIB. Una situació que recorda aquell acudit que s’explicava durant el franquisme previ al desarrolisme econòmic i que parodiava un discurs del Generalísimo Franco des del balcó de la Plaça d’Oriente on arengant als congregats els deia: Españoles, hace un año estábamos al borde del abismo, hoy, gracias a Dios, hemos dado un paso al frente.
L’èxit del sobiranisme basc en aquestes eleccions ha estat indiscutible i a Rival Petit ens n’alegrem, doncs ja coneixeu la nostra debilitat per la qüestió basca malgrat la impossibilitat de fer comparacions o extreure’n paral·lelismes. A l’esquerra del PNB, per exemple, una sola candidatura, Bildu, concentra tot l’espai abertzale, i a Catalunya, a l’esquerra de CiU, hi ha la selva de partits sobiranistes. Així doncs, caldrà oblidar-nos del País Basc i seguir fent el nostre camí. Un camí que s’incrementa amb un nou partit després que es confirmés la presentació i posterior recollida d’avals per part de les CUP. Una presentació que intensificarà, entre d’altres qüestions, el debat sobre el vot útil. Aquí la interessant aportació del camarada Popota sobre un tema sempre controvertit. Unes CUP que jo, personalment, desitjaria que li xafessin la guitarra als d’Iniciativa després de veure com el seu líder, Joan Herrera, no només presumeix de federalista, sinó que es permet el luxe de presentar amb orgull la perversió d’un eslògan que era i és patrimoni de molts catalans amb el fals argument que és un eslògan convergent. Catalunya is not Spain. Que quedi clar senyors d’Iniciativa.
Ens espera una precampanya i una campanya electoral molts interessants on en veurem de l’alçada d’un campanar, però si un avantatge tenim els culers és que estem acostumats a les sistemàtiques campanyes de la caverna futbolística, on el joc brut sistemàtic és la seva divisa. Il·lustres primers espases del periodisme liderant aquest joc brut amb l’absurda tabarra de la pilota d’or, ara del Casillas, ara del Cristiano, o inventant-se campanyes com les del vídeo del Pepe per després haver-se de disculpar d’amagatotis però sense acabar-se de disculpar del tot. Uns cavernaris que aprofiten la sanció al ciclista Armstrong per demanar la retirada de tots els títols del Barça i les pilotes d’or del Messi pel seu suposat dòping. Noticia que il·lustren amb una foto de Messi i una xeringa gegant. Foto que ja ha estat retirada, però que també ha estat convenientment capturada. La directiva rosellista ha demandat la publicació de marres i esperem que no faci com l’anterior vegada quan pactava amb el tito Floren una ridícula i simbòlica sanció als difamadors de la Cope.
Això dels cavernaris futbolístics pot quedar en no res així que els Jotapedro i els Paco Merienda de torn s’hi posin de valent i comencin a engegar el ventilador. El Salvados de Jordi Ébola entrevistant a l’Artur Mas ens acabarà semblant música celestial.
El sobiranisme creix, el PSOE s'empetiteix, Espanya s’enfonsa una mica més i la família federalista del PSOE perd dos Patxis pel camí, el Vázquez de Galicia i el López d’Euskadi.
Que continuï la ratxa i que el proper dia 25 de novembre puguem tornar a dir que el sobiranisme segueix creixent i que el fadaralisma perd un altre Patxi, el Patxi Navarro, futur ex alcalde de Terrassa i futur ex secretari general del PSC.
Catalunya, Nou Estat d’Europa.
GangMou Zstyle (DiarioYOYA)
