Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Salvador Artigas: de migcampista a aviador de la República

|

- Publicitat -

La guerra el va enxampar al Llevant. Salvador Artigas Sahún (Barcelona, 1913) jugava de migcampista, un interior amb bona arribada des del darrere. Cal dir que les tàctiques al futbol dels anys 30 eren un pèl diferent a les actuals, sent el 2-3-5 la formació més emprada. Se’l va conèixer com a “sistema piramidal”, amb dos defenses, un migcampista central que organitzava el joc del seu equip i era l’encarregat de pujar la pilota des de la defensa cap a l’atac; dos migcampistes o volants més que l’ajudaven i feien a més tasques defensives; dos interiors que enllaçaven el joc amb els dos migcampistes que tenien just al darrere, i regatejaven i provaven el xut en atac o bé assortien de pilotes als dos extrems, molt enganxats a les bandes i amb l’ordre exclusiva de centrar pilotes al davanter centre, que bé podia ser un rematador de 2 metres i cent vint quilos, d’aquells que enamoren al sossi, o el cervell en atac del seu equip per tal com s’endarreria per organitzar-lo.

Artigas va arribar al planter blaugrana amb només 15 anys, i va assolir el primer equip la temporada 1931/1932, encara que no debutaria en partit oficial fins una temporada més tard, la 32/33. Hi ha registres que indiquen que Artigas va arribar a jugar fins a 8 partits amb el primer equip culer aquella temporada, tres dels quals com a titular. El seu únic gol oficial amb el Barça li faria a l’Apañó, en un partit disputat el 19 de març de 1933 a Sarrià; Artigas obria el marcador el 33’, però els pericos remuntarien amb dos gols de Pueyo gairebé a les acaballes. El cronista de MD de l’època diu d’ell que “es joven y hay que darle partidos”; a més, a la mateixa crònica dóna el gol a Parera i no a Artigas. Aquell any, per posar-nos en context, Samitier marxaria al Maligne amb el brujo Zamora i el Barça seria campió de Catalunya, quedant quart a la Lliga.

FC Barcelona, temporada 1935-1936

Publicitat

Artigas romandria al Barça fins la temporada 1933/1934, on va jugar només dos partits oficials. Aquell any és recordat per ser el primer en el qual el Barça va titubejar amb el descens, després de perdre 10 partits de 18 jugats a la lliga i quedar penúltim a la classificació; els culers no van descendir –ho va fer l’Arenas de Guetxo- gràcies a que la competició va quedar ampliada a 12 equips la següent temporada.

Anys després trobem Salvador Artigas jugant a la Llevant Unió Deportiva –recent fusió entre Llevant FC (1907) i el Gimnástico FC (1909, de qui hereta els colors) per necessitats bèl·liques-, a on aconseguiria el títol de la Copa de la España Libre el 1937, una edició alternativa de la Copa en territori republicà.

Temps de guerra
La lliga va quedar suspesa tres anys durant la guerra, i només es van organitzar algunes competicions com la Lliga del Mediterrani o la Copa republicana.
Aquesta edició del 37 ha estat el centre d’una polèmica entre el Sevilla –campió de la Copa feixista el 39- i el Llevant –campió de la Copa republicana-, atès que la Federació Espanyola no ha reconegut encara el títol granota, tot i existir una Proposició no de Llei del Congrés dels Diputats de 27 de setembre de 2007 a on s’instava la Federació a reconèixer la titularitat del conjunt valencià d’aquella edició. La premsa ho va presentar com un reconeixement oficial, però no van
tenir en compte que el Congrés no té competència a l’hora d’adjudicar títols esportius –vaja, a priori-, i que la decisió restava en mans de la Federació Espanyola; aquesta va traspassar l’assumpte a la CIHEFE (Centro de Investigaciones de Historia y Estadística del Fútbol Español). L’any 2009, informe present, la CIHEFE va refusar considerar aquell títol com a oficial, tot afirmant que el llavors president de la FEF, Ricardo Cabot, va enviar una circular a tots els clubs i federacions locals a on s’explicava que “se suspende la temporada de juego de todas las competiciones oficiales dependientes de la Nacional”, i que per tant la FEF, adscrita a la FIFA, no organitzaria cap competició oficial i reconeguda durant el temps de guerra. També s’afirma que el Madrid, campió de Copa l’any 36, no va entregar aquesta al nou guanyador, en aquest cas el Llevant, fins l’any 1940 quan ja era Copa del Generalísimo.

Tot i així, la consecució d’aquest títol va ser nominal, ja que Artigas feia temps que s’havia allistat a l’exèrcit republicà. Hi ha fonts que diuen que tant ell com Dolz, company seu al Llevant, van tornar del front per jugar aquesta final, però a la crònica de MD d’aquell partit del 18 de juliol de 1937 indica que Dolz si que hi va ser, però no hi ha ni rastre d’Artigas. De fet l’últim partit a on consta Artigas és un 1 de febrer de 1937 a Granollers, contra l’equip homònim i que va finalitzar amb empat a 1. A partir d’aquesta data no trobem rastre del futbolista a l’hemeroteca.

En un punt entre el febrer del 37 i juliol del mateix any –quan alguns afirmen que el propi Artigas va tornar del front per jugar la final de la Copa de la España Libre- Artigas va allistar-se a l’exèrcit de la República, en concret a l’aviació republicana. Va viatjar a Agen, França, a on va rebre un curs d’iniciació al vol a una escola d’aviació de la localitat. Salvador Artigas va seguir formant-se a Espanya, en concret a l’Escola d’Alta Velocitat de El Carmolí, prop de Los Alcázares, Múrcia, a on va fer el post-grau amb el comandant Isidoro Giménez. En agost del 38 s’incorporaria al 3º esquadró de Polikarpov I-16 Moscas, els famosos chatos.

Salvador Artigas va passar en qüestió d’un any de jugar finals de copes que avui dia serien considerades com il·legals i terroristes per la Brunete i la caverna de l’altiplà, a participar en “finals” tant transcendentals com la Batalla de l’Ebre, on va volar com a “punt esquerre” de l’esquadró d’Ángel Sanz Bocos “Vallecas”. L’esdevenir de la guerra era cada dia més negre per als republicans. Després de la derrota republicana a la Batalla de l’Ebre, on els feixistes van aconseguir aïllar dos territoris importants que encara romanien fidels a la República -Catalunya i el País Valencià- a finals del 38 i deixant la guerra gairebé sentenciada, el 6 de febrer del 39 els aviadors d’El Carmolí van rebre ordres enlairar-se i fugir cap a Tolosa de Llenguadoc. La fugida es va acabar convertint en una trampa, perquè l’aviació feixista va metrallar l’aeròdrom. Només els moscas d’Artigas, Balsa i Carreras van poder sortir de la trampa direcció França. Un cop en territori francès, Artigas no va poder trobar l’aeròdrom de Tolosa, però va reconèixer el camp d’Agen a on va aprendre a volar. Va aterrar juntament amb els seus companys, però va ser traslladat ràpidament al camp de concentració d’exiliats espanyols de Gurs, el conegut com a “camp dels bascos”, per la gran quantitat de gudaris i republicans bascos que hi havia allà confinats.

Aquest camp de refugiats, eufemisme emprat en un principi per descriure aquest camp de concentració per a elements republicans i demòcrates que tant espantaven el govern francès, va ser erigit al Bearn, antiga part del regne de Navarra, fregant Iparralde, el 1939 per allotjar els refugiats bascos i espanyols que fugien dels feixistes pel nord. Més tard, coses de la vida, aquest camp va passar a dir-se oficialment “de concentració”, i va ser on van anar a parar molts ciutadans alemanys i francesos afins al nazisme. Després del dit armistici firmat amb Hitler pel govern de Vichy encapçalat per Pétain, un general que havia lluitat a les batalles més cruentes de la Gran Guerra contra els exèrcits del Kàiser Guillem i que ara es rendia als nazis i hi col·laborava, un Figo de l’època, el camp de Gurs va servir per allotjar-hi jueus de qualsevol nacionalitat –excepte francesos, per això del xovinisme deuria de ser- y comunistes i opositors al Reich. D’aquí sortirien trens en direcció al camp d’Auschwitz. El 1942 seria pres per la Resistència francesa –organitzada per republicans espanyols, cal dir-, i un cop alliberada França s’hi engarjolaria allà a presoners nazis i, irònicament, a més republicans –que, d’altra banda, havien ajudat a fer fora els nazis al sud de França i havien assolit rangs importants al minvat exèrcit francès d’alliberament, però això és una altra història.

El camp feia un quilòmetre i mig de llarg i només 200 metres d’amplada, formant una superfície de 28 hectàrees en forma de passadís. A cada parcel·la en que estava dividit el camp hi havia 30 barracons, 382 en total. Un doble filat per la part del darrera, per on patrullaven els vigies, completaven l’inefable complex. Ni cal dir que el menjar, els serveis sanitaris i l’aigua potable eren luxes inexistents; un camp de refugiats que tampoc estava drenat, i això en un indret proper a la costa Atlàntica provocava autèntics fangars cada cop que plovia. Hi ha dades que indiquen que al 1939 hi va haver fins a 24.520 persones, entre republicans espanyols, gudaris i brigadistes internacionals. Va ser l’històric dirigent basc Telesforo Monzón qui va intentar organitzar la vida al camp. Al cementiri adjacent jauen centenars de brigadistes i republicans, avui dia commemorats per una placa i un plançó de l’arbre de Gernika.

Artigas va romandre al camp fins que va ser “rescatat” per Benito Díaz, un altre exiliat republicà que entrenava el Girondins per aquelles dates, juntament amb un altre presoner, Paco Mateo, un total desconegut aquí però una llegenda al Girondins. Aquell mateix any Artigas va abandonar el club per militar al Le Mans, a on va jugar fins el 1944. Artigas ja no hi era, però va formar part de la llavor que donaria el primer títol oficial al Girondins, la Copa de França de 1941, en plena ocupació nazi. Urtizberea, un altre basc exiliat a França, va fer el gol de la victòria de l’equip de Bordeus.

A la ciutat de la velocitat Artigas va romandre fins a gairebé la fi de la guerra mundial, quan va fitxar per l’Stade Rennais, a on va militar fins el 1949, va jugar 78 partits i va fer dos gols. Seria el 1949 quan tornaria a jugar a la lliga espanyola, amb 36 anys i a les files de l’Erreala de Donostia. Aquí jugaria fins el 1952, sent una peça important de la medul·lar de l’equip i fent tres gols: un al Pateti en un partit de novembre del 49, un altre a l’Apañó un mes més tard i un tercer a inicis de 1950 al mateix Pateti.

L'Stade Rennais la temporada 1948-1949. Artigas és el tercer, començant per l'esquerra, dels que són drets.

Amb 38 anys, Salvador Artigas va tornar al seu anterior club, l’Stade Rennais, a on va retirar-se com a jugador als… 41 anys! Va ser en aquest club francès a on va iniciar la seva carrera com a entrenador de futbol. D’aquí va fer el salt a altre ex equip, l’Erreala, la qual va dirigir durant cinc temporades abans de  tornar a Burdeus. Aquest va ser el pas anterior a la seva arribada al Més que un club, l’any 1967, quan va substituir Roque Olsen a la banqueta culer. A can Barça va ser on aconseguí el seu títol més important, la Copa, a la famosa final de les ampolles. El gol en pròpia porteria de l’heroi Zunzunegui i la defensa aferrissada dels culers a Mòrdor van propiciar la victòria blaugrana a la Copa, i una pluja d’ampolles que com sagetes d’orc o uruk-hai queien de les graderies de l’estadi del miedo escénico.

La cirereta del pastís hauria aparegut mitjançant la final de la Recopa del 69 davant l’Slovan de Bratislava a Basilea. Tot i fer un gran partit, els culers van perdre per 3 gols a 2. L’any següent Artigas presentaria la dimissió a la cinquena jornada de lliga. Abans de marxar del Barça, però, faria de seleccionador de l’Arroja en un triumvirat amb Muñoz i Molowny, representants del Maligne. Durant aquesta petita estada al equipo de todos, va aconseguir derrotar Suïssa (1-0) i a Iugoslàvia (2-1), tot i que els eslaus del sud van tornar el cop més endavant (3-0).

Artigas, el primer dels asseguts començant per l'esquerra, en la seva primera experiència com a entrenador a l'Stade Rennais.

Artigas va seguir entrenant al Blavència, a l’Elx –durant una estada dels valencians a primera divisió-, a l’Athletic de Bilbo i al Sevilla, tots tres equips en tres temporades compreses entre 1969 i 1973. Va estalviar-li el descens al Blavència la temporada 69-70, tot deixant l’equip a la cinquena posició i duent-lo a la final de Copa, la qual va perdre religiosament contra el Madrid a l’Estadi del Més que un club per 3 gols a 1. A Bilbo solia rebre el nom de el monje de Lezama, per la vida monacal que vivia a les instal·lacions de l’equip bilbaí. Va arribar com a recanvi de Ronnie Allen, però només va ser-hi uns mesos. La seva darrera aventura com a tècnic va ser a la segona divisió amb l’equip maligne de la capital d’Andalusia; aquell any a Sevilla es van marcar el repte de pujar a primera, però finalment no va ser així.

El monje de Lezama, el Míster Ok… una vida sencera dedicada al futbol i a la pràctica de l’esport que va finalitzar el 6 de setembre de 1997 a Benidorm, a l’edat de 84 anys i amb un passat de rodamons insuperable. En tots els sentits.

Xaviero.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut