No, aquest no és un article per interrogar-nos sobre el “somriure” d’Alfons Arús. Al RivalPetit, feliçment acabada l’epopeia de l’Eurocopa amb la luctuosa defunció del màrtir de la Fúria a Alcalá de Henares, afrontem l’escabrós cas de la moció de censura. Val a dir que, mentre estàvem entretinguts cercant armament al google per recompensar la marea de filòsofs i intel·lectuals que han omplert aquests dies els carrers de la República de Txarbeguistan, els enemics del Barça i de Catalunya no han perdut el temps, i preparen un -nou- assalt a la presidència del Barça.
En aquesta primera entrega sobre el tema, ens centrarem en els promotors oficiosos de la moció, deixant més endavant el Sandro i el Grupo Godotis, perdó, el que es mou darrera de la moció. El primer que cal constatar és que el promotor oficial de la moció és un sossi anomenat Oriol Giralt, conegut principalment a casa seva a banda del fet que va figurar en l’última llista que van presentar els pujolistes al Parlament. No us enganyaré: no he esmerçat gaire temps en preocupar-me de qui és aquest paio ni de què diu. Només amb el tò de veu, les amistats mediàtiques i els atacs frontals a la lògica més elemental que formula cada cop que obre la boca n’hi ha prou per constatar que ens trobem davant un -més- dels insignes integrants de l’Assemblea de Majares que des de temps immemorial pulula pels voltants del Barça amb objectius poc clars o massa evidents.
Com ja deu costar trobar algú que no estigui cremat de cara a la gent amb un mínim coeficient intel·lectual pel fet d’haver sortit als programes de l’Arús, l’elecció del número dos de la moció ha estat per llogar-hi cadires. D’entre tots els candidats -el RivalPetit ha pogut saber que l’escollit es va imposar a la tria final a Josmar, Samaranch Junior i un fill negre del desaparegut Floquet de Neu, que ha impugnat l’elecció als tribunals- l’escollit ha acabat essent Christian Castellví, que segons el diari Sport(*) tenia com a afició un blog sobre l’univers blaugrana d’un interès superlatiu que porta a un a preguntar-se per què la seva família no el va fer soci del Betis o un equip similar.
Aquests dos prohoms del barcelonisme han aconseguit, sense mitjans i contra tot pronòstic, una gran quantitat de signatures per perpetrar la seva moció de censura. No sé si queda alguna persona major d’edat que desconegui a aquestes alçades com funciona el tema de les signatures, amb especial atenció pel sector penyes, en tot el que afecta al Barça, però no serem nosaltres els que ho avancem. Han comptat també amb l’aval d’insignes membres de l’Assemblea de Majares com Minguella, Medina o Majó. Per no parlar, és clar, de la traca final amb el recolzament de la joventut arrauxada dels Boixos Nois, feliçment expulsats de la cuina del club per l’actual junta directiva.
Pel que fa a l’àmbit periodístic no ha faltat la flor i nata del nuñisme, feliçment enterrats i amb la credibilitat d’un Zapatero després de la seva última gesta d’encolomar-nos a l’amic Joan. Val a dir, emperò, que amb quatre fòssils nuñistes, l’Assemblea de Majares i un parell de cares visibles com les que hem vist, un no li fa una moció de censura ni a l’equip aquell sense camp que aquest any havia d’anar a la UEFA i una mica més i ens dóna l’única alegria d’una temporada més lamentable que el Tribunal Constitucional. Així, caldrà veure què hi ha de veritat al darrera de la moció, però això ho deixem per la següent entrega.
(*): Disculpes per no citar el blog que ho va treure primer, si algú pot donar un cop de mà, s’agrairà amb un sopar amb la txati del de la 13.
