Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Alerta: sandrisme

|

- Publicitat -

Hi ha a dins d’Àngels Barceló un paio calvo, gras i amb bigoti que s’empalma amb la unidad de la patria a la barra d’un bar carajillero de Valladolid? No ho sabem: el que sí sabem és que el President del Barça diu que a dins d’Oriol Giralt, el promotor d’aquesta monumental vergonya que és la moció de censura contra Laporta, hi ha ni més ni menys que Sandro Rossell. La cosa lligaria amb la proximitat del Sandro a CDC -el seu pare va ser dels fundadors, i ja fa temps que circula la frase “Laporta és un amic, però Sandro és dels nostres” a can Convergència-, partit que va incloure a l’última llista electoral al parlament que va presentar el president Pujol.
Tanmateix, això no és l’important. L’important és el recolzament que els analfabets funcionals de la premsa esportiva barcelonina estan donant al “Sandro”, així com el no menys important recolzament que la plana major del Grupo Godotis li està oferint. Quan fas una ullada al que defequen en les seves pàgines, arribes a la conclusió de que Sandro de Calcuta era un gestor modèlic que feia uns fitxatges galàctics i unes ventes multimilionàries, un pobre paio plè de bones intencions i que, en fi, va ser “benvingut al món real”.
Senyors, cal dir-ho, vocalitzant i juntant els dits polze i índex aproximant la forma d’una circumferència i movent suau i periòdicament l’avantbraç amb un període de 0.7 segons i una amplitut de 15 cm : i una merda.
Fa uns dies parlava Basté a l’avui de la gran habilitat que té Rossell per portar-se bé amb els periodistes, com els mimava i els trucava, i contraposava la seva actitut a la de Laporta, que passa d’ells olímpicament com correspon a la obligació del seu càrrec. No sé com cal interpretar les paraules de Basté -de fet, no ho vull saber- ni quina relació tenen amb l’entranyable món dels periodistes-cantonada, anomenats així per a) ocupar habitatges comprats a preus d’allò més sorprenents -per baixos- a una constructora i b) una altra cosa fàcil d’imaginar.
Només unes petites dosis de món real: després de guanyar el mundial de 2002, Brasil es va presentar al mundial de 2006 amb nou -9- jugadors que repetien alineació. Tanmateix, a la canarinha hi van debutar més de 300 futbolistes, per un d’aquests dos motius: o bé el seleccionador era un tipus nerviós, o bé a algú li interessava fer debutar com més paquets millor per després poder trincar comissions de traspassos de “internacionals amb Brasil”. Tal vegada algú ens dirà que un paio que estava al vestuari dels campions del món no s’assabentava de res en la seva innocència de treballador infatigable per una empresa honorable com la Nike, però és que si és així aquest tio té la categoria intel·lectual del conseller Saura.
Pel que fa a les dots com a fitxador, més enllà de l’oposició del fitxatge del millor davanter que jo he vist al Camp Nou i que es diu Samuel per un compromiso de caballeros amb el senyorial i elegant Florentino Pérez, n’hi ha prou amb recordar noms com els d’Edmilson, Van Bommel, Belletti, Maxi, Rustu o Quaresma per arribar a la conclusió de que algú que ens vol vendre la moto de l’home aquest com una espècie d’ull clínic és algú poc de fiar. Pel que fa a les ventes, no cal dir que dels 30 jugadors que van abandonar el Barça en les dues temporades en què Sandro de Calcuta hi va ser es van ingressar 9(nou) milions d’euros.
És cert que la junta i Laporta han comès errors. A mí, personalment, m’han irritat en alguns moments de la meva existència els següents fets: que no fessin fora el Ronaldinho, que no fessin fora el Rikjaard, que Laporta digués que Olegari no tenia dret a parlar del que volgués a la sala de premsa, que no hagin tancat la secció d’handbol, que Xavi -el nostre Raúl- encara no hagi estat traspassat, haver-nos de menjar amb patates l’amic Joan i el camarada Echevarría –¡presente!– o el projecte, feliçment avortat per la realitat, d’emular els nostres enemics a l’hora de fer requalificacions urbanístiques, que en comptes de collar els jugadors s’optés per discursos sobre la molta pressió que suposa jugar al Barça pels pobrets o que haguem fitxat ja no un sinó dos jugadors de nacionalitat brasileira per la temporada que ve, quan hauria d’estar prohibit pels estatuts del club.
Tanmateix, no serà a base de nuño-sandrisme com es redreçarà el club. Un cop més, cal pensar en gran, anar a les causes del mal, estudiar-les, analitzar-les i arrencar-les de soca-arrel. El problema no són els diaris: el problema és la gent que llegeix els diaris. És per això que a l’hora de regenerar el club els bons catalans hauríem de tenir més present l’exemple a la posteritat que suposa el poc bell edifici de Lubyanka, seu del prestigiós KGB que va col:laborar amb el camarada Josif Stalin en un esforç titànic que va servir, almenys, perquè els europeus occidentals poguessim assolir tots els drets que ens estan respallant els estadistes de l’UE.
Apartat de consignes: No a la moció, No al sandro-nuñisme, No al Tribunal Constitucional! Sí a Laporta, Sí a Mitrofan, Sí a Oleguer!

Publicitat

Opinió

Minut a Minut