BARÇA – CHELSEA 0-0
Aquesta crònica arriba, com de costum, amb retard. Però no per simple desídia o degut a les jornades laborals d’homèrica durada que qui escriu aquestes línies ha hagut de suportar. O no només. En tot cas, aquestes incontrovertibles causes no han estat les úniques. Després del partit més important de l’era Guardiola, acabat, com tots sabran, amb un resultat que obre més interrogants dels que tanca, calia que la redacció de RivalPetit, fidel a la seva funció social, s’embosqués entre la vegetació i, amb l’esguard del bon etòleg, observés tota la successió de comportaments simiescos que el susdit enfrontament ha desencadenat. Repassem la pel•lícula: de l’Oeste de les de tota la vida. Donem-li un títol raonable: “Asalto a Fort Knox”. L’argument: com el seu nom indica, una colla de carismàtics bandits intenta assaltar Fort Knox. Quelcom complicat, tenint en compte que els defensors de la fortalesa plantegen sobre el camp de batalla un esquema 9-1, amb un Drogba més sol i aïllat que Zapatero en una conversa informal entre caps d’Estat en una cimera internacional. Com acaba la cosa, ho sabem tots: 0-0 i a esperar que arribi a les sales la seqüela: als millors cinemes dimecres que ve. I ara el crític cinematogràfic que porto dins comença a pontificar, en format frases lapidàries. Sobre el catenaccio del Chelsea: a) observació dolorosa però necessària a les redaccions de la premsa esportiva nacional de la nació de Madrid: el catenaccio del Chelsea no és el del Getafe, b) la línia Marginot dels anglesos va ser quelcom antològic, i no només això, també va permetre a l’equip anglès d’assolir el seu objectiu, l’empat a 0, el que porta a c) marcar-se com a objectiu l’empat a 0 en una semifinal de Champions és com gastar-se 300 euros en loteria del Niño: pot donar bons resultats, però el més probable és que acabis amb 300 euros menys a la butxaca; i és que d) no és un resultat particularment còmode de defensar a casa, tenint en compte el valor doble dels gols blablabla. Sobre el joc del Barça: a) sense ser brillant, no va estar gens malament: jugant així es pot perdre, però, deixant de banda imponderables, el més probable és que tard o d’hora acabis rebent una recompensa; i b) Messi… sigh, c) Iniesta s’està convertint en un semi-Déu. Pel que fa l’eufòria desencadenada a les redaccions de la premsa esportiva nacional de la nació de Madrid: consell desapassionat: que us aprofitin les exhumacions de l’espíritu de Juanito en tardes èpiques al Coliseo Alfonso Pérez, sens dubte tard o d’hora tornareu a trepitjar unes semifinals de Champions.
MANCHESTER – ARSENAL 1-0
Nou cop moral al Poli Rincón i a tota la troupe de la Brunete esportivo-mediàtica: el Manchester, aquest equipet entrenat per un escocés senil i borratxo que s’interposa entre CR7 (que matin al creatiu de Nike que s’ha inventat aquest sobrenom tan cutre i als subnormals de la premsa esportiva que el repeteixen en els seus titulars, probablement ben pagats per l’ONG on treballava l’amic Sandro) i el seu somni d’esdevenir madridista; aquest equipet, deiem, va endur-se per davant l’Arsenal i si la cosa no va acabar en golejada i deixa relativament obert el partit de tornada, va ser perquè Almunia, porter de l’Arsenal, va tenir una nit particularment inspirada. Nota prepotent per acabar la crònica: jo particularment prefereixo el Manchester a la final. Esperarem a veure què passa dimarts que ve.
