España-España-España
La Furia torna a la “seva” competició. Sembla que fos ahir quan Marcelino s’aixecava en vol gloriós per rematar a la xarxa el gol més important de la història del futbol. I podríem treure el complement “del futbol”. Rival: la Unió Soviètica. España-España-España vestint de Blau, com els herois de la División. Escenari: el Santiago Bernabeu, faltaria més. Entre el públic, a la llotja d’honor, vibrant com un espanyol més, La Espada Más Limpia de Occidente, el Invicto Caudillo, el Faro de Occidente, el predecessor en el càrrec de l’actual cap d’Estat. Quelcom més que la victòria d’un equip, és la victòria d’un sistema polític, de tota una civilització, sobre el el comunisme internacional. Reagan i Thatcher es van penjar les medalles, però fou aquest 21 de juny de 1964, a l’estadi Bernabéu, sota la beatífica mirada de Francisco Franco Bahamonde, quan es va obrir la primera esquerda en el bloc comunista. L’inici del final. Parafrasejant el Marca direm que, tenint en compte els precedents, aquest any sí: “se puede soñar”.
Rússia
La Fúria torna a trobar-se cara a cara amb els russos. L’única diferència és que llavors eren dolents i ara, no només són bons, sinó que posseeixen la meitat de Marbella. Ara han provat el gust dolcíssim de la democràcia i de la llibertat d’escollir -amb una majoria que ni en els vells temps- el seu nou president, que és el que havia escollit el seu anterior president i actual primer ministre. Una mica confós tot plegat. En Popota m’ha passat aquest enllaç imperdible, que serà autèntic hard porn gold line per a tots els nacionalistes, especialment a partir del 6’43”, amb una identificació president-pàtria-himne que fa posar la tita dreta com el traçat de l’AVE. A nivell futbolístic Rússia está experimentant un fort creixement, que li permet exportar una gran quantitat de milionaris que compren equips per tota Europa amb una pasta feta durant les exemplars privatitzacions dels anys 90. Com que a Rússia un periodista mort o desaparegut no fa notícia, els serveis secrets no tindran problemes per reobrir les txeques als Relaños i Santis Nollas locals quan aquests comencin a escriure tonteries sobre la selecció, el que és un avantatge en absolut menyspreable sobre els seus rivals.
Suècia
Suècia és una selecció de la qual tots els aficionats al futbol heterosexuals n’esperem amb candeletes el debut. Òbviament no pas pel seu futbol que, per norma general, és del mateix tipus que el que es pot veure a Ipurúa un diumenge de pluja, sinó pels generosos plans que els realitzadors solen oferir de les pneumàtiques aficionades sueques. Dins la fèrriament basca selecció sueca hi ha, però, un element subversiu anomenat Zlatan Ibrahimovic – un gitano amb un cognom d’origen moro, ahí es ná – que si té un bon dia pot ser que aconsegueixi fins i tot controlar algun dels melons que li llançaran els seus companys d’equip per fer un disbarat.
Grècia
Per si no n’hi hagués prou amb els altres rivals, dins d’aquest grup de la mort que com de costum li ha tocat a España-España-España, hi ha ni més ni menys que la vigent campiona d’Europa, la totpoderosa Grècia d’Otto Rehaggel. Grècia es presenta de nou a l’Eurocopa amb el ferm propòsit de repetir l’èxit de l’última edició, on va deixar fora de combat rivals i espectadors gràcies al seu exquisit mig-campisme de contenció d’escola espartana, una variant del futbol basada en el principi de la violència de baixa intensitat, una espècie de kale borroka futbolística, que al cap i a la fi va acabar donant els seus resultats, sobretot en el camp del tractament de patologies lligades a l’insomni.
