Encetem avui una llarga sèrie dedicada a un gènere prou fructífer com perquè el responsable d’aquesta secció pugui cobrir l’expedient en dies de baixes prestacions intel·lectuals, com ara avui, i poder passar per caixa a final de mes sense immutar-se. Ens referim, sí, a la de todos, la que quién no sienta esto es un…, la que tantes tardes i vespres de glòria ens ha oferit, la que ens rescabalava cada dos estius dels disgustos de la llarga nit precruyffista, la que tants cops ens ha deixat vermells un dels dos avantbraços. Parlem és clar, de La Coja.
Quan Llach va titular la seva cançó “Abril 74” és evident que es va equivocar de mes. L’abril del 74 va ser el de la llibertat del poble portuguès assolida amb la complicitat del seu exèrcit, que es va posar a les ordes dels seus ciutadans, deixant en evidència, ciutadans i militars lusos, els seus veïns espanyols, tan civils com militars; mentre els primers assolien les més altes fites revolucionàries en l’agosaradíssim atreviment del destape, en actes tan subversius com el guateque, les grenyes, els porros, el rock o posant les bases del futur GAL en alguna reunió a Occitània, els segons es dedicaven a governar-los amb la mà tonta mentre amb l’altra muntaven processos com el de Burgos, feien anar el TOP més estressat que la defensa del Pateti i comptat i debatut esclafaven catalans i bascos reprimint, torturant, empresonant i executant, no pas hipoteques subprime, sinó les sentències de mort que el demòcrata signava a la mateixa taula on dinava “Juanito”(com el demòcrata anomenava l’hereu del seu càrrec), avui amb el cul escaldat de tan llepat de les gastades llengües sociates i convergents. Sí, el març era executat Salvador Puig Antich pel medieval i espanyolíssim procediment del garrote vil. I quan el 25 d’Abril va caure la dictadura portuguesa un membre del govern espanyol sentenciava: “esto lo resolvíamos nosotros con una pareja de la guardia civil”. I nosaltres hi afegim: encara els en sobrava un.
Doncs sí, en aquest alegre 1974 de destape, guateque i garrote vil, el mes gloriós no va ser l’abril. El mes, el gran mes, ve ser el febrer. El febrer del 74 també mereixia una cançó, apart de la que va fer La Trinca. Els fets més coneguts i recordats pel nostre poble corresponen al 19 de febrer a Madrid (Espanya), quan les últimes restes de les columnes catalanes comandades pel General Cruyff-Zhukov en un atac de càstig per sorpresa clavaven amb ferro roent un dolorós 0-5 a les gònades dels demòcrates de tota la vida, per ordre alfabètic perquè ningú no se senti menystingut: Arias Navarro (o Salgado), Aznar, Bernabéu, Fraga, Franco, Juanito, Martín Villa, Samaranch, Torcuato i tants altres que avui tenen carnet pepero, sociata o convergent. Humiliació a la Wehrmacht blanca i entrada de Johan Cruyff al Saló dels Herois Patris, per molt que encara us trobareu algun nunyista que us dirà que el 0-5 va ser de xiripa i a l’últim minut.
Això només va ser però la culminació de l’ofensiva que el Mariscal Tito havia inicat una setmana abans a Francfort, on els plavi en un acte de solidaritat internacionalista sense precedents després de 1939, varen ajusticiar les restes de la Division Azul amb un tret del partisà Josip Katalinski, que amb l’oportuna col·laboració del patriota basc Iribar, va esdevenir protagonista del famós Gol de Katalinski, que en l’imaginari espanyol ocupa l’espai reservat a tragèdies nacionals de les dimensions de La Noche Tistre de Hernán Cortés, el Desastre de la Invencible, la batalla de Rocroi o els desastres d’Annual i Alhucemas. Efectivament el socialisme autogestionari es va imposar a l’autarquia desarrolista premoderna del totxo i el pantà mercès al gol del bosnià, que tant va contribuir a la brillantor d’aquell mundial del Futbol Total descontaminant-lo de la infecta presència de la Furia i impedint titulars del tipus “Vamos a jubilar a Beckenbauer” o “Vamos a jubilar a Cruyff”.
Per contra, aquell gol de Katalinski, el dia 13 i al minut 13, va propiciar el següent comentari en la crònica del Marca de l’endemà:
“casi es mejor así porque impedirá que la Selección española muestre sus miserias, sus flaquezas y sus carencias al mundo entero”.
