Com cada any, arriba la final que de la competició que tots els grans equips europeus somien no disputar. L’autèntic Pou del futbol europeu viurà la final entre dos aspirants a emular el paper del Sevilla com a Mehó Equipo Der Mundo: el Glasgow Rangers i el Zenit de San Petersburg, equip que ostenta l’honrosa condició de preferit pel RivalPetit.
San Peterburg, situat a la bella província de Leningrad -Ar!-, és la ciutat per on el camarada Vladimir Illitx Ulianov va entrar a la Rússia tsarista per posar-ho tot potes enlaire. Ho va fer amb ganes, amb tantes ganes que va passar de llarg i es va endur la capitalitat cap a Moscou, deixant els peterburguesos amb cara de poker.
Han passat molts anys des d’aleshores, però algunes de les bones pràctiques hi han deixat empremta. Només falten quatre anys per acabar la construcció del sarcòfag nuclear que, aquest any sí!, permetrà que d’una vegada per totes el fenòmen Txernòbil deixi de compartir amb el seu entorn les seves essències. El mateix Zenit, ideat com un contrapoder al CSKA d’Abrahamovic amb l’ajuda del seu principal sponsor, Gazprom, no fa broma. De fet, si van llegir els diaris la setmana passada devien copsar una interessant jugada: Putin deixava el càrrec de President rus per passar a primer ministre, susbtituït per un paiu al que anomenarem Home de Caramel nº 1 que era l’ex-cap de Gazprom. El nou cap de Gazprom serà, lògicament, un paiu a qui anomenarem Home de Caramel nº 2 i que, fins al dia del seu nomenament, excercia de Primer Ministre. K-A-N-A-P-R-E-G-U-I-N!
Emperò, el règim soviètic va caure, i els indígenes de la ciutat van abraçant a poc a poc però amb constància la bona nova del capitalisme, perdó, de la llibertat. Així, la setmana passada fins a vint-i-set ciutadans van ser intoxicats en un aquapark de la localitat, les botigues obren de 8 de la matinada a dotze de la nit amb diumenges inclosos i les jornades laborals són de dotze hores. Probablement en aquests moments camina per Sant Petersburg un nen d’uns seixanta cm d’alçada que no sap que d’aquí a una vintena d’anys estarà cridat a acabar la feina que el botifler Gorvatxov va interrompre i tornar a alçar el majestuós teló d’acer gràcies al qual, entre altres coses, a Europa Occidental la gent no va tenir ous d’implantar els contractes-escombreria. Com no podia ser d’una altra manera, hi ha una polèmica colosal per la requalificació de l’actual estadi del Zenit i al construcció del nou, en el qual participaran l’estat, l’ajuntament i Gazprom, a canvi d’una lleu i irrellevant moratòria en la llei urbanística que impedeix a Sant Peterburg edificar més de catorze plantes que permetrà a l’empresa aixecar llur nova seu. A tot això, la gobernadora de Leningrad va guillar del Parlament després de fer el seu discurs anual la setmana passada esgrimint el poderós argument de que els de l’oposició no eren gent constructiva.
Els eufòrics seguidors del Zenit, a més, viuen amb la sort de cara. El canvi climàtic els ha proporcionat un Maig amb temperatures superiors a vint graus i un sol espatarrant, i no veuen el moment de que arribi la dècada en què podran començar a construïr a la costa blocs i blocs d’apartaments i passar-hi sis mesos a l’any gaudint del vodka, el joc i les russes, arf.
Per tots aquests motius, esperem que l’enemic protestant sigui escombrat del camp, i que el Zenit inicïi una era victoriosa que serveixi als indígenes del lloc, com a mínim, per tocar la cresta als cretins megalomaníacs dels moscovites.
