EL NOSTRE AMIC: No, no, bon home, no estic entrant a discutir si Bolonya sí o Bolonya no, no em porti cap aquí que no és pas on vull arribar. Què diu que què? Que ja feia massa temps que aquells pollosos eren tancats a la universitat i que bé se’ls havia de fer fora d’alguna manera? Però em vol escoltar un moment, si us plau, senyor encorbatat? No, no vull valorar (amb vostè) si tancar-se en un edifici és una mesura de pressió eficient, simbòlica, estúpida, antiquada o revolucionària.
58 comentaris
Imprimeix
Envia
Des de temps immemorials ens han dit que la llei de la selva és una bajanada, una cosa sense sentit. Allò del fort guanya el dèbil, allò del gran és menja el petit i etcètera. Tot plegat, des que tenim ús de raó, sabem que és terrible, que és el diable, que és de societat salvatge (i selvàtica) seguir basant-nos en aquest model per tirar endavant.
Si féssim una enquesta (amb diners públics, és clar) per preguntar a la ciutadania si creuen que el país s’ha de regir per la llei de la selva és obvi que un noranta-nou coma nou per cent dels enquestats respondrien que no, que la llei de la selva, ni amb pintura.
Si féssim una enquesta (amb diners públics, és clar) per preguntar a la ciutadania si creuen que el país s’ha de regir per la llei de la selva és obvi que un noranta-nou coma nou per cent dels enquestats respondrien que no, que la llei de la selva, ni amb pintura.
Un amic meu –tan amic que me’l trobo cada matí al davant quan em rento les dents- m’explicava que l’altre dia se li va acudir d’anar a cal banc. Havia sentit rumors que la bombolla immobiliària finalment havia esclatat (al•leluia!), i potser, va creure, era el moment de pensar en una hipoteca i en aquestes coses serioses que pensa la gent com déu mana, la gent honrada, la que transita pel present mentre llaura el futur.
Un cop al banc, quan el meu amic va preguntar per les hipoteques, el botiguer bancaire del taulell d’atenció al públic, amb un somriure burleta traïdor, el va adreçar al cap d’oficina, a qui a partir d’ara anomenarem, per entendre’ns, Salvador.
Un cop al banc, quan el meu amic va preguntar per les hipoteques, el botiguer bancaire del taulell d’atenció al públic, amb un somriure burleta traïdor, el va adreçar al cap d’oficina, a qui a partir d’ara anomenarem, per entendre’ns, Salvador.
Tremosa i Junqueras, Junqueras i Tremosa: un duel apassionant. Ha començat la partida d’escacs entre els dos partits catalanistes (amb representació al parlament principatí, entenguem-nos). I com a l’acudit, hi ha una notícia bona i una de dolenta. Per quina començo? Està bé, el que vosaltres digueu: per la bona.
La bona és que els dos partits veuen que l’independentisme té mercat. I com que té mercat, com que ven, no els representa cap problema presentar dos candidats amb un perfil sobiranista obvi.
La bona és que els dos partits veuen que l’independentisme té mercat. I com que té mercat, com que ven, no els representa cap problema presentar dos candidats amb un perfil sobiranista obvi.
Avui, una proposta per als senyors que manen a la teletrès. Una proposta sempre que continuem creient que una televisió pública, més enllà d’audiències, més enllà de partits de futbol, més enllà de crostes o no-crostes nacionalistes, també hauria de transmetre uns valors, ser pedagògica i defensar les essències d’un país. I en el cas del nostre, de país, una d’aquestes essències (si em perdona el senyor –per dir alguna cosa- Joan Ferran) és la llengua.
El Nadal, com el Terradellas (i la copa Europa de Wembley), ja és aquí. Els carrers s’omplen de botigues amb gent embogida a dins, s’organitzen cues eternes als voltants de l’Alcampo, i el pàrking del Corte Inglés penja el cartell de “Complet” davant la indignació de conductors a punt d’assassinar qui els prohibeixi fer les compres reglamentàries (o les criatures que duen als seients del darrere). Això sí, patim una crisi que t’hi cagues. Ui, sí.
A més a més, darrerament el Nadal venia acompanyat d’un altre element que em tenia el cor robat: uns ninotots vestits de vermell i amb cotó-fluix fent de barba que s’enfilaven pels balcons i que la gent penjava amb aquella alegria.
A més a més, darrerament el Nadal venia acompanyat d’un altre element que em tenia el cor robat: uns ninotots vestits de vermell i amb cotó-fluix fent de barba que s’enfilaven pels balcons i que la gent penjava amb aquella alegria.
Hola, què tal?, he tornat. He estat un temps fora (alguns us n’heu adonat), disculpeu les molèsties si d’allò. L’absència pot ser bona o dolenta, no ho sé, però, a mi, m’ha reconvertit en un catalanet obedient. El Montilla diu que contra la crisi el que cal és gastar, doncs jo gasto. Pam i pipa. I no només això, sinó que promoc les compres entre els enyorats i benvolguts lectors. Em guanyaré el cel, ja ho sé. El cel socialista, és clar, que és l’únic cel possible en aquestes nostres terres tan manyagues.
Jo sóc d’aquells que si hi hagués una guerra seria el primer de morir. Sóc dels que si arribés la fam, passaria a l’altre barri abans que ningú. Sóc dels que no sobreviuria en un camp de concentració. I malgrat això, m’atreviria a afirmar que tinc una consideració social més o menys acceptable, tot i que les meves habilitats siguin tan absurdes com saber posar una paraula davant d’una altra, passar-m’ho bé llegint o tenir certa facilitat per recordar, per exemple, què va ser la Renaixença.
Nadal deu estar al caure a can Corte Inglés. A l’altre Nadal, el que li ha caigut és el Premi Príncep d’Astúries. 50.000 euros, sento que diuen que s’emporta, el jove tenista mallorquí. Enhorabona. El debat que a aquestes hores és damunt de la taula (a la teletrès) gira al voltant de si la decisió és justa o no... i què voleu que us digui, a mi se m’enfot! I molt!
La qüestió no és si era millor atorgar-lo al Nadal, al Federer, al Moussambani o al Bogarde, sinó..
La qüestió no és si era millor atorgar-lo al Nadal, al Federer, al Moussambani o al Bogarde, sinó..
Sobre l'autor...
Roc Casagran
Roc perquè cal ser durs amb el poder i llançar-hi tantes pedres com calguin. Casagran perquè ja deia en Sisa que casa-meva-és-casa-teva-si-és-que-hi-ha-cases-d'algú, i al meu cau hi cabeu tots. Nascut el maig del 80 perquè així ho va voler déu-nostru-senyor i perquè, de passada, vaig poder ser bessons, i així tenir una excusa per la doble personalitat que em sol governar. Parit a Sabadell potser per la mala pell, potser per la mala llet, potser perquè així vaig poder comprovar, en ser més gran, que aquí, al Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra i tot allò que en Pere Quart, l'únic rei republicà que conec, ja va dir a la seva època.
I és probable que el fet de ser bessons, com comentava fa un moment, faci que hi hagi dos rocs dins meu, i no són pedres al ronyó, precisament. Per això m'agrada el futbol i m'agrada la literatura. M'agrada el pa i el caviar. M'agrada estimar i m'agrada odiar. I així, de la pilota i els llibres, del pa i el caviar, de l'amor i l'odi, han nascut els llibres de poemes Els carrers de les Fàbriques (Viena, 2002), Trènicament trennificats (Emboscall, 2005) i Després de Sarajevo (Sa Nostra, 2005), el llibre, escrit conjuntament amb l’Oleguer Presas, Camí d’Ítaca (Mina, 2006), i la novel·la Austràlia (Premi Pin i Soler 2007, Columna), i algunes altres cosetes disperses pel món mundial, publicades, algunes, i inèdites, la majoria.
Altres rocs que guardo a la faixa són ser membre del consell de redacció de la revista sabadellenca Ordint la trama, fer recitals de poesia per aquí i per allà, i escriure de tant en tant en aquest bloc.
Blocs indirecte!cat
09/02/2010 - Rival Petit
"Me haré tertuliano de Punto Pelota" (E. Inda, director de Marca)08/02/2010 - Ricard Biel
Criatures contra Carretero08/02/2010 - Daniel Ruiz Trillo
Prendre el pèl08/02/2010 - Josep de la Casa
Aigua per Palestina08/02/2010 - Ricard Vaqué
Coitus interruptus
Últims comentaris
08/02/10 05:48
Quina por, la policia!
Quina por, la policia!
Contra la llei de la selva, cinema en català
Quina por, la policia!
Contra la llei de la selva, cinema en català
Categories
Etiquetes
Arxiu
Arxiu per mesos
Enllaços
-
Passos clandestins
La clandestinitat de fer un pas endavant
cultureta
-
Ordint la trama
Revista sociocultural parida des de Sabadell -
La segona perifèria
Un bloc literari -
El llibreter
El bloc d'un llibreter
poti-poti
-
Quotidiotitzant de ratlles
El bloc d'una amiga -
Això toca
Humor no s'escriu amb ce trencada -
Ara sóc de l'Ajax
Un bloc friqui per als que ara som de l'Ajax -
Tocats pel rastre
Tots anem deixant rastres...
Roc Casagran
Avís legal !
Publicitat !
Contacta'ns !
Enllaça'ns !
Mapa Web i RSS !
Twitter !
indirecte!cat
!
Roc Casagran
indirecte!cat
!
Roc Casagran
Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la
persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat
v1.00 - 16 d'abril de 2007
v2.00 - 16 d'abril de 2008
v2.00 - 16 d'abril de 2008
