El Nadal, com el Terradellas (i la copa Europa de Wembley), ja és aquí. Els carrers s’omplen de botigues amb gent embogida a dins, s’organitzen cues eternes als voltants de l’Alcampo, i el pàrking del Corte Inglés penja el cartell de “Complet” davant la indignació de conductors a punt d’assassinar qui els prohibeixi fer les compres reglamentàries (o les criatures que duen als seients del darrere). Això sí, patim una crisi que t’hi cagues. Ui, sí.
A més a més, darrerament el Nadal venia acompanyat d’un altre element que em tenia el cor robat: uns ninotots vestits de vermell i amb cotó-fluix fent de barba que s’enfilaven pels balcons i que la gent penjava amb aquella alegria. El meu estudi sobre la matèria arriba als diversos barris sabadellencs i poc més, però us asseguro que era una autèntica plaga. N’hi havia a milers. I si anaves a veure aquells que vénen de l’Orient (no els que porten regals per a tota la gent sinó els que munten bazars tot-a-cent), en tenien per donar i per vendre (de totes mides, sols, en grup, de diversos colors, lletjos, molt lletjos, extremadament lletjos…).
Tot això era així fins l’any passat. Però enguany, jo que els esperava amb delit, va, i res de res. Sí, de tant en tant en trobes algun (d’aquells veïns que no segueixen modes o que com a bons catalans pensen que si el van comprar l’any passat bé que l’han d’aprofitar un parell o tres de temporades més), però són només les escorrialles. Així són les modes. Així és la vida. Ara ets aquí dalt, i ara no ets ningú. No som res, que deia aquell. Pobre Pare Noel…
I com que les èpoques nadalenques transmeten aires de ser bona persona, jo aquest any em compraré un Pare Noel d’aquests desemparats i el posaré a taula. I perquè no tinc fèisbuc, que si no faria un grup que es diria “Posa un Pare Noel a la teva taula”. I tindria molts amics.
