Avui parlo de França perquè em surt així i em ve de gust. Perquè de vegades m’enfarfego a mi mateix de tanta Espanya i Espanya i Ecspanya. Que ja sabem allò de l’Eurocopa de futbol, i allò altre dels Jocs Olímpics, i també el tema de TV3 i tota la pesca. Què us he de dir, oi?
Però avui parlo de França, deia, que és una mica més cap amunt però que al capdavall és una llosa igual de pesada que la que tenim al sud. França, la rica, la culta, la del nord enllà, de la de llibertat i la fraternitat i la igualtat, l’admirada dels exprogres del seixanta-vuit i tal i pasqual. Doncs aquesta mateixa França, amb subtilesa de vegades, amb violència d’altres, ens ha anat aixafant, anorreant… i ens ha ben diluït dins del seu si (un si que també és una nota musical estrident, continua, eixordadora, que ens fa muts, i sords i… francesos, sobretot això).
Joan-Lluís Lluís li ho explica al seu gos (Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, editorial la Magrana), i a mi, que els cans em fan més aviat por, no m’ha fet res (per un cop i que no serveixi de precedent) seure al costat de l’animaló una estona i escoltar com ens parla de França l’escriptor nord-català. El llibre, se n’excusa ell mateix, és un pamflet, però va bé per conèixer una realitat que els del sud de vegades tenim poc clara. Va bé per conèixer els mètodes emprats per dur a terme el Gran Objectiu: que tot aquell que visqui dins de l’estat francès se senti defensor de la pàtria, i que no fer-ho acabi provocant un sentiment de culpa propi del que deu sentir un assassí en sèrie.
Francesc Pujols (sí, citaré la frase que ja tothom sap) deia que un dia els catalans ho tindríem tot pagat, per anar pel món. De moment, fins i tot quan anem per casa nostra, ho tenim ben fotut, i paguem i paguem i paguem. Ara bé, sempre cal buscar escletxes (al mal temps, bona cara), i una i de grossa va aparèixer dissabte passat a El Soler (al Rosselló), amb la inauguració d’un nou edifici per al col•legi de la Bressola. És, sens dubte, una bona manera de començar el curs, una bona notícia per als catalans d’arreu.
El setembre sempre és dur, però menys quan veus que hi ha qui fa la feina ben feta. I com deia Pujol (i els seus), la feina ben feta, no té fronteres. Tampoc aquelles fronteres que ens imposen els veïns del sud (els de la pandereta) i els del nord (els de la República txatxi-piruli). Somrieu, hi ha molta feina per fer, però no tot està perdut!
