Nadal deu estar al caure a can Corte Inglés. A l’altre Nadal, el que li ha caigut és el Premi Príncep d’Astúries. 50.000 euros, sento que diuen que s’emporta, el jove tenista mallorquí. Enhorabona. El debat que a aquestes hores és damunt de la taula (a la teletrès) gira al voltant de si la decisió és justa o no… i què voleu que us digui, a mi se m’enfot! I molt!
La qüestió no és si era millor atorgar-lo al Nadal, al Federer, al Moussambani o al Bogarde, sinó… per què caram ha d’existir un premi d’aquesta índole. O no, més ben dit, per què la Casa Reial Espanyola (és a dir, nosaltres) ha de lliurar diners a qui ja en té.
Algú sap exactament quina despesa suposa l’organització d’un esdeveniment així? Aneu sumant: pagar al jurat, pagar la seguretat de la cerimònia, pagar el càtering, pagar el protocol, pagar l’hotel als convidats, pagar els premis, pagar… pagar… pagar… Sí, tots a pagar!
Ens posem les mans al cap amb la crisi. Tremolem per si arribarem a final de mes, per si podrem pagar la hipoteca, per si haurem de deixar de fer vacances, per si quan anem al banc no ens tornaran els nostres estalvis… I ho diem sempre en veu alta, queixosos, aïrats, a qualsevol enquesta. I després arriba un premi com aquest, i se’ns oblida tot. I ens posem a discutir l’absurditat. Com el condemnat a mort que rumia i rumia si és millor que el matin a la cadira elèctrica o amb una injecció letal.
I no. Com en Raimon, jo dic no. Dic no a mal-repartir els diners de tots. Som espanyols? De moment sembla que sí (menys uns pocs, que viuen més al nord, però que tampoc estan per tirar coets). Doncs ja que som espanyols, diguem no. I diguem-ho fort. Diguem que volem que s’aboleixi un premi com aquest. Diguem que volem que s’aboleixi la monarquia. Diguem que ara que ve Nadal (a part de matar el porc), volem participar activament del seu sistema capitalista sense haver perdut pel camí ni un sol dels nostres cèntims. Crec que si ho plantegem així, fins i tot a can Corte Inglés ens donaran la raó.
