Va haver-hi un dia que els polítics principatins van decidir que calia fer un Estatut nou i van començar-ne a parlar. Fou la primera marejada de perdiu. La perdiu va continuar amb rodaments de cap quan el debat es va anar allargassant fins a l’extenuació. Tot seguit, vam sentir allò de l’apoyaré, i al cap de poc -és un dir- vam ser convocats a les urnes perquè fóssim nosaltres qui hi donés suport, tot i que l’entusiasme popular podríem considerar-lo més aviat montillesc.
Un cop fets aquests passos, el text se’n va anar cap al parlament espanyol i la perdiu va tenir basques altra vegada, de tant sentir excuses barates, i de tant tomba i de tant gira. Si bé amb uns quants llençols de menys producte d’una bugada amb centrifugat excessiu i d’algunes reunions oportunistes, algú va creure que finalment el nou Estatutet arribaria a (bon) port.
Tot el contrari. Aleshores van venir els recursos d’uns i altres, provinents parlaments de comunitats autònomes, de partits polítics i de defensors (?) del poble. I uns senyors molt savis es van posar a discutir sobre la constitucionalitat o no d’aquell document. I vinga de nou a marejar la perdiu, la pobra, que ja no sabia quina cara posar-hi. L’animaló tenia esperances que el martiri s’acabés la setmana passada, però es va adonar que era un il•lús, perquè els professionals de marejar perdius pretenen continuar fent la seva tasca, és a dir, dient de totes les maneres possibles el que alguns ja fa anys que sabem que volen dir.
Per sort per ells, avui tinc un dia d’aquells que em sento bona persona, i he pensat que els podria donar un cop de mà. Em fa la sensació que partits polítics, jutges, defensors del poble i articulistes cavernàtics comencen a no trobar altres formes de vomitar el mateix, és a dir, d’afirmar que Espanya és una nació i que les aspiracions de les colònies són una quimera. És per això que m’he decidit, ara que arriba Sant Jordi, a regalar-los l’últim llibre del Joan-Lluís Lluís, Xocolata desfeta, i no pas perquè el tema embafi com la xocolata ni perquè tinguem l’esperança desfeta.
La recomanació ve a tomb perquè l’escriptor nord-català ens enlluerna amb la recreació d’una escena mínima explicada de 123 maneres diferents, amb humor i amb sarcasme, amb ràbia i tendresa, emulant Ausiàs March, Josep Pla o Enric Casasses, redactant-ho com una crítica literària o com un haikú, amb monosíl•labs o amb llatinades. Una passada, i de ben segur que molt bones idees perquè segons qui pugui continuar construint discurs.
No dubto gens que si la maregessin seguint l’exemple magistral de Lluís, la perdiu hi posaria tota una altra cara. És clar que la solució és una altra… i no passa precisament per anar reformulant estatutets, sinó que es resumeix en una paraula, que comença per “in” i acaba per “dependència”.
