Estic fins als collons dels discursos políticament correctes. Ja sé que el tòpic diu que sempre se’ns mor la bona gent i que és lleig malparlar d’algú que ha canviat de barri, però no, hòstia, de vegades hi ha indesitjables que la dinyen, i no per això, perquè ja siguin als pisos de la caixa (de fusta), els hem d’elevar a la categoria de màrtirs o de salvadors de la pàtria. Una mica de memòria, per favor!

El Juan Antonio Samaranch va néixer molt abans de l’octubre del 1986, molt abans de fer tripijocs obscurs per aconseguir que Can Fanga fos seu dels Jocs Olímpics i molt abans de dir allò d’à la ville de Barcelona... España. I com que va néixer molt abans, va tenir temps de ser falangista, d’admirar Franco i d’ocupar càrrecs prou importants dins de la dictadura (o és que ho he entès malament i no va ser una dictadura? Potser només un govern seriós per acabar amb el llibertinatge de la República?).

Però Samaranch és (o era) tan poderós que fins i tot ha estat capaç de portar la contrària a la gran Mercè Sampietro de La Riera, que al capítol 67 li diu al seu exmarit: “A la vida hem d’assumir les conseqüències del que fem, perquè si no, per molt que vulguem fugir, tard o d’hora, ens acaben atrapant.” Doncs no, a Samaranch no hi ha qui l’atrapi. Quan semblava que se li havia acabat la bicoca, el xaval (que ja no era tan xaval) canvia la camisa blava per una corbata ben elegant, aquell braç alçat resulta que era el menys alçat de tots, i prossegueix la seva vida sense ni immutar-se. Això sí, mai no va deixar de tocar diners ni poder.

El súmmum de ser un crac del transformisme, la demostració absoluta que has triomfat en aquest propòsit, arriba quan mors. A les notícies de la teletrès me li dediquen 14 minuts d’elogis i desmemòria, als diaris escrits, si fa no fa el mateix, els polítics de TOTES bandes se sumen a dir que gràcies a Samaranch Barcelona és el que és (una altra forma de dir que ells no tenen cap mèrit o que són uns sapastres!), i per si no volíem caldo, la segona tassa ens la serveix el Laporta convidant-nos a fer un respectuós minut de silenci al Camp Nou. I una merda! Però res, resulta que al soci sí que se li pot enganyar, perquè només quatre gats vam cridar, o xiular, o vam romandre asseguts. La resta, com xaiets, a callar i a obeir.

No obstant això, sempre hi ha escletxes per vèncer la desesperança. Hi ha alguns mitjans digitals que no han volgut callar, hi ha les xarxes socials cibernètiques, hi ha converses d’amagatotis (incendiàries) amb els amics, i hi ha la poesia, en aquest cas un poema del Joan Brossa que comença dient: “Havies d'haver fet una altra fi; / et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos.”

Hipòcrita Samaranch i hipòcrites uns quants més!