“La Constitució garanteix la llibertat d’expressió. Subratlla el complement directe.” Aquesta enigmàtica sentència l’he trobada en un llibre de tercer d’ESO, i els alumnes, com que són bons alumnes, s’han afanyat a subratllar la resposta esperada, mentre jo em qüestionava què és ben bé això de la llibertat d’expressió, més enllà d’un complement directe, és clar.

La llibertat d’expressió és que un gegant de Badalona pugui dir que tots els gitanos romanesos són uns delinqüents, que un analfabet de Vic afirmi sense contemplacions que els moros han de tornar a casa seva, o que el meu veí del quart primera insulti els negrots que remenen els contenidors tot buscant-hi menjar o ferralla.

Si és així, cap problema. Un opinaire d’estar per casa, doncs, podria escriure tranquil•lament que el gegant badaloní no es mereix aparèixer al nostre conte de cada dia sinó en un altre que es titularia El dia que al gegant imbècil li van tallar la llengua. L’opinaire es veuria amb cor, també, d’enviar l’analfabet vigatà a aprendre de lletra a l’infern, i al veí del quart primera a remenar contenidors allà on es crien les malves.

Si l’opinaire digués això —que no és el cas, faltaria més!— és probable que acabés amb una querella, i que aviat el titllessin de terrorista, que els mitjans de comunicació li fessin boicot, i que al final es trobés entre reixes sense ni saber com.

Però la llibertat d’expressió que garanteix la magnànima Constitució espanyola és una cosa ben estranya. No és només que no passi res perquè uns indocumentats populistes diguin bajanades que únicament fomenten l’odi i rebenten el futur, no és sols que atacar una col•lectivitat de persones estigui permès, sinó que a sobre se’ls donen micròfons i altaveus: apareixen en tertúlies (al Canal Català, sense anar més lluny), se’ls fan titulars als diaris, són utilitzats com a marionetes pels seus partits, i fins i tot es poden presentar a les eleccions i la gent té la possibilitat de votar-los i entre tots pagar-los un sou.

Vist tot plegat només em queda passar a l’acció. Ho tinc decidit. Parlaré amb l’editorial i els proposaré un nou exercici per al llibre de text del curs vinent. “Troba el complement de règim verbal de Em cago en aquesta llibertat d’expressió.”