Comencem l’article situant el lector. Primerament direm que el proper 30 de maig a Sabadell hi haurà un referèndum perquè la gent de la ciutat decideixi si vol que la nació catalana tingui un estat propi, tal com fins ara ja han fet altres 461 municipis del país. I a continuació afegirem que dimarts passat, dia 4 de maig de 2010, el ple de l’Ajuntament va donar suport a aquesta consulta amb els vots favorables de tots els partits menys el PP.
No és notícia el vot d’ERC ni el de l’Entesa per Sabadell. Ni el del PP. Si voleu, fins i tot, tampoc és notícia el posicionament de CIU ni el d’Iniciativa (i no ens allargarem ara amb discussions estèrils, d’acord?). Però sí que salta la sorpresa amb la decisió del PSC, i més en un feu com Sabadell, on ja des de fa anys governa l’ala més espanyolista, més PSOE que PSC, per entendre’ns.
Toca felicitar-se, per tant, perquè aquells que no aspiren a un país independent estiguin d’acord a celebrar un acte democràtic com aquest. Un gest que en principi hauria de ser normal però que malauradament no ho és pas. Benvinguts al club.
L’elogi ja està fet, i les gràcies, donades. De moment l’Ajuntament (en què el PSC governa amb majoria quasi-absoluta) s’ha compromès a cedir espais i material perquè es pugui desenvolupar la jornada electoral, i cal alegrar-se’n. Bravo per ells!
Però a partir d’aquí, és necessari exigir-los alguna cosa més (i que ningú no ho entengui com una crítica, perquè encara tenen temps de dur-ho a terme). Si des de l’Ajuntament es considera que fer aquesta consulta és una bona idea, haurien d’enviar una carta signada per l’alcalde a tots els sabadellencs convidant-los a anar a votar. També seria d’esperar un cert suport econòmic, i a més a més seria ben lògic que els regidors fessin públic a quin lloc emetran el seu vot (perquè es dóna per suposat que compliran amb el seu dret, oi?), tal com fan a la resta de votacions.
Ajuntament a banda, als partits els tocaria fer campanya, ja sigui pel sí, pel no, o pel vot en blanc, amb l’excepció del PP, que pot apostar per l’abstenció.
Si no fessin tot això (i no voldria dubtar que ho faran), entenc que ens estan demostrant una vegada més que la política parlamentària és únicament una partida d’escacs, un joc d’estratègia, un moviment concret aspirant a preveure i a invalidar la jugada del rival, un indret on ideologies i utopies no hi tenen lloc, un “prefereixo dir-los que sí a tot i després fer justament el contrari, perquè d’aquesta manera els tenim calladets i no emprenyen gaire”.
En temps de desafecció política, no s’haurien de permetre expressar un posicionament al ple i executar-ne un altre al carrer. Sense que serveixi de precedent, procurant dissimular el pessimisme, donem-los un vot de confiança, ni que sigui per lloar l’esforç que tantes persones anònimes estan realitzant perquè el dret a decidir sigui present a la ciutat de Pere Quart. I que sigui un èxit és cosa de tots. Feu córrer la veu.
