Hi va haver una tarda del juliol passat en què tots ens vam emocionar. Omplírem Can Fanga d'estelades i somnis, de crits d'independència i de mirades de complicitat, i ens sentírem poble per unes hores, sense haver-nos-en d'amagar ni d'excusar-nos per ser qui som i sentir el que sentim.

Després vam prendre una cervesa fresca amb la satisfacció d'haver posat els fonaments d'una realitat que endevinàvem propera, i vam dedicar els següents dies a escoltar els altres protagonistes anònims de la manifestació, a teoritzar si això o allò altre, si l'objectiu l'assoliríem aviat o molt aviat: a fer volar coloms. És el que tenen les masses, que ens idiotizen, ens foten pa a l'ull i ens creiem allò que ens agradaria que fos (i que potser no és).

No vam trigar gaire a adonar-nos que un palomo no hase verano, que deia en Johan, i que hi ha tics que no es canvien d'avui per demà. Són els tics pujolians de l'ara no toca, però sobretot són els tics de mirar-se el melic, que és una manera metafòrica de dir mirar-se el partit. I aquí és on la vam cagar ben cagada.

La sensació que feia aquella mani és que molts dels que hi érem no combregàvem (ni combreguem) amb les rodes de molí de cap partit, i m'aventuro a creure que un bon nombre dels manifestants sentia (i sent) certa repulsió per segons quines actituds dels polítics professionals. Però alguns ens vam deixar endur per l'eufòria i vam imaginar que per una vegada el primer de tot seria el sentit comú i el país, que ens deixaríem estar de sigles i d'hòsties i que tots remaríem cap a la mateixa direcció. Il·lusos!

Com a bons catalanets, cadascú té cura del seu hortet, cada partit mira per les seves hortalisses i, si pot, fot les del veí. Uns perquè pensen que cal que es valori la feina feta fins ara, d'altres perquè volen que es tingui en compte que ells són diferents, uns darrers perquè es creuen els únics capaços d'arrossegar les masses. Darrere d'aquestes excuses, però, sols s'hi amaga un fet: en lloc de mirar pel futur del país, es mira pel futur personal, que sempre agrada, això de tocar cuixa, d'aparèixer a la premsa, de compartir àpats amb peixos grossos... de sortir als llibres d'Història com els messies de la causa que sigui.

I amb aquest panorama galdós ens trobem els que vam fer bategar la ciutat del Floquet de Neu, preguntant-nos com cal enfocar (o patir) aquests quinze dies de campanya electoral i, sobretot, què collons hem de fer el dia 28. Votar en blanc? No votar? Votar nul? O fer com sempre, tapar-nos el nas, i ser ciutadans assenyats?

Com que ja faig salat per apel·lar a la unitat, només goso demanar una cosa: que no ens fem sang entre nosaltres, que no ens confonguem d'enemics, perquè tard o d'hora haurem de pujar tots al mateix tren, el tren que va arrencar a l'estació 10 de juliol i que esperem que arribi a port (o a estació) ben aviat. Abans, però, caldria que tots fóssim més generosos, perquè l'important no és qui ho aconsegueixi sinó, simplement, que ho aconseguim.

I ara, cadascú a votar segons la seva consciència.