Funciona, la immersió lingüística al Principat de Catalunya? Ara que ja fa més de vint-i-cinc anys que segons la llei s’aplica als centres educatius no universitaris (i en altres àmbits) és un bon moment per preguntar-nos-ho.

Seguint les lliçons magistrals de retòrica que ens va impartir en Sandro Rosell, no em mullaré (d’acord, se m’escapa el riure per sota el nas) i simplement esgrimiré quatre motius per dir que sí que ha funcionat i cinc raons per argumentar que ha estat un (absolut) fracàs.

Ha funcionat perquè gràcies a aquesta llei la canalla no és separada per motius d’origen, ni de llengua, ni polítics. Tots a la mateixa escola, com ha de ser per cohesionar un país.

Ha funcionat perquè alguns alumnes que no haurien estat mai en contacte amb el català han tingut l’oportunitat de conèixer-lo.

Ha funcionat perquè, fins ara, gairebé tothom ha dit que era un mètode exemplar i ha generat un fort consens. De fet, la llei d'immersió lingüística va ser aprovada pel Parlament de Catalunya per 133 vots d’un total de 135, amb el suport de CIU, PSC, PSUC, UCD i només amb la negativa del Partido Socialista de Andalucía, que no va trigar a desaparèixer del panorama polític.

Ha funcionat perquè si busquem una mica trobem joves d’origen no catalanoparlant que ara s’expressen en la llengua de Jaume Pastallé amb total normalitat.

Però, de la mateixa manera, també podem sentenciar que ha estat un fracàs absolut.

Ha estat un fracàs perquè continua havent-hi una part important de la societat que mostra un rebuig notori vers el català, i perquè certs alumnes apliquen el blingüisme passiu, és a dir, el professor se'ls dirigeix en català i ells responen en espanyol. I santes pasqües.

Ha estat un fracàs perquè pots anar a un bar, demanar un cafè amb gel i que et posin un cafè amb llet. Sí, sí, això és cosa de la immigració (que diria l’Anglada) però no només, no ens enganyem, eh!

Ha estat un fracàs perquè al Principat hi ha (fent un capmàs) la meitat de la població que és bilingüe i l’altra meitat que és monolingüe, i si són monolingües sempre són castellanoparlants (ves tu quina cosa!). Quan passa això, tard o d’hora, la llengua que tothom sap parlar és la que preval i l’altra mor. Català caput, doncs.

Ha fracassat perquè el català continua estant per sota de la llengua castellana pel que fa a l’ús, i el que pretenia aquesta llei era aconseguir situar-les en un punt d’igualtat.

Ha fracassat perquè malgrat el que dicta la llei, se sap i és profecia que no a tot arreu es compleix, i hi ha centres educatius (i no només els privats, que això ja és tot un altre tema) en què els professors es dirigeixen en espanyol als alumnes, en què els llibres no són en català i en què les cartes als pares (i mares) s’escriuen en altres llengües (normalment una de concreta). Per ser pràctics, diuen alguns. Sí, per ser pràctics a curt termini, però a la llarga... a la llarga és continuar condemnant el català a l’ostracisme, a ser un ornament gairebé folklòric, no un objecte necessari, que és l’única manera de potenciar-lo de veritat.

Vistos aquests arguments, ara és el vostre torn. La qüestió no és si el Tribunal Suprem o els pares que s’han queixat tenen raó. Si es tenen dos dits de front i un mínim coneixement de sociolingüística cal dir (i ben fort ) que no.

(Espai destinat als vostres insults cap al Tribunal Suprem i cap a les famílies denunciants i els partits polítics que els donen suport. O també per llegir el poema que vaig penjar l'altre dia.) 

El tema és si amb una immersió lingüística així n’hi ha prou per salvar la llengua, l'única llengua pròpia del nostre país, no ho oblidem. Vosaltres direu.