- Publicitat -
Vet aquí una vegada un país molt i molt llunyà en què tot anava bé. Tot? Bé, tot no. Hi havia un problema, un problema menor convertit en qüestió d’estat. L’himne no tenia lletra, i quan els representants de la pàtria viatjaven fora i obtenien èxits (bàsicament esportius… perquè per celebrar els èxits intel·lectuals resulta que mai no ha calgut cap himne) havien d’escoltar la música amb els llavis ben closos (i l’expressió seriosa, això sí, perquè ningú no els acusés de ser uns apàtrides o, com més tard se’ls anomenà, uns terroristes).
Davant d’un problema de tal magnitud, el rei es va reunir amb savis vinguts de tots (o aproximadament tots) els punts del reialme amb la idea de trobar-hi una solució. Moltes hores més tard (i encara més dietes després), la cort de savis va concloure que el que calia, si el problema era que l’himne no tenia lletra, era posar-li lletra (els savis dels contes sempre són tan savis…).
La cort de savis també va decidir que per establir la lletra que haurien de cantar a partir d’aleshores tots els ciutadans de la pàtria, la millor opció era organitzar un concurs. I així fou. Una bona colla de patriotes es va llançar animosament a escriure lletres per a tan fantàstica música. I el guanyador resultà ser, segons recolliren diversos diaris de l’època, un desocupat (de veritat, no és pas un recurs literari per dir que qui escriu la lletra d’un himne és un desenfeinat) ni més ni menys que oriünd de Granátula de Calatrava (un poble com un altre, però, això sí, amb un cert deix ranci innegable).
En saber la nova (que l’himne ja tenia lletra), el rei es posà molt content i va començar unes classes intensives per estudiar-ne el text i aprendre-se’l de memòria (s’hi havia d’esforçar molt, perquè en sortir d’una llarga jornada laboral les neurones acostumen a fallar una mica).
Però tot no podia ser tan fàcil, i quan el rei i la seva cort ja s’afiguraven els esportistes recitant l’himne amb la bandera onejant al vent (se’ls posava la pell de gallina i se’ls humitejava l’entrecuix només d’imaginar-ho), aleshores van aparèixer els problemes: uns trobaven la lletra massa federalista (perquè l’himne deia no sé què de diverses veus), uns altres massa centralista (perquè recordava la lletra que ja havia tingut en èpoques encara més grises), i uns darrers no volien ni sentir a parlar de lletres (ni d’himnes ni de collonades).
Les disputes s’allargaren fins a l’infinit, talment com qui discuteix si va ser abans l’ou o la gallina, si fa més ràbia Fraga o Samaranch. I conten que encara avui els savis de la cort i els seus sequaços continuen decidint si l’himne ha de tenir o no ha de tenir lletra, i si en té, com ha de ser i què ha de dir.
És el que passa amb els estats que només són això: estats… (estats de transició, esperem).
(A la imatge, el rei del reialme en un descans entre estudiada i estudiada d’himne).
Publicitat
