Diumenge que ve tenim una cita. No caldrà que portem una rosa al pit per identificar-nos, ja us aviso. Es tracta, simplement, d’acostar-nos al col·legi electoral que ens hagin assignat i introduir una butlleta. Sé que hi ha altres cites més emocionants, més luxurioses i més eròticofestives, però estem com estem, i això és el que hi ha.

En resum, que la cita, la tenim. Malgrat tot, la tenim. Malgrat el tacticisme repugnant dels partits polítics, estaria bé que no llancéssim la tovallola i que ara que ens toca escollir qui ens governarà la vila (o la comunitat autònoma), hi diguem la nostra. Perquè algú o altre manarà, oi? Sí, ells, els partits polítics, fan molt pocs punts perquè ens sentim atrets per la cita. Juguen al “i tu més”, i “tu encara més”, i “doncs mira que tu”... Juguen a marejar la perdiu, a fer demagògia i a aprofitar-se que els pobres ciutadans no en sabem ni de la missa la meitat, i vinga, a repartir-se escons i càrrecs i poltrones.

I sí, podríem engegar-ho tot a rodar, dir-los “aneu-vos-en a la merda!”, i quedar-nos a casa mirant una bona sèrie de la tele o repassant els capítols de Dues dones divines, a veure si finalment hi trobem alguna gràcia.

Però votarem. Votarem amb consciència (moment sarcàstic de l’article). Intentarem analitzar què han fet fins ara, quines propostes plantegen de cara al futur, quina credibilitat tenen (en general, entre poca i gens). I després esperarem els pactes, i ens diran que són pel nostre bé, pensant en el poble, no pas per agafar una porció del pastís governamental. I ens ho creurem. O no. I tal dia farà un any.

I aleshores, un cop haguem assistit a la festa de la democràcia (sóc molt fan dels tòpics, ja ho veieu), aleshores què? Doncs llavors serà el moment de treballar més que mai, que anar a votar s’ha de fer, però si ens quedem només amb això, malament rai. Caldrà fer feina des de la base, fer oposició (perquè alguns sempre hi som, a l’oposició), i marcar nosaltres el camí. Percentualment, som molts més els que som fora dels partits polítics que no pas els que hi militen. I encara més, molts dels qui hi militen, no toquen poder i ho fan per defensar amb bona fe els seus ideals. O sigui que som majoria. Majoria absolutíssima (moment eufòric de l’article).

Per tant, un cop superat el 22 de maig, tothom a empènyer i a fer pedagogia pertot arreu. Perquè com diu la Dolors Miquel treta totalment de context: és en va desesperar-nos*.

Fins que els polítics ens vinguin al darrere. Que ens hi vindran.
 
 
 
 

*El vers robat a la Dolors Miquel, descontextualitzat, pertany al poema “Museu a l’hora de tancar”, dins del llibre Mos de gat.