Dilluns 23 de maig era dia de ressaca electoral. Una ressaca d’aquelles de cor agre, d’aquelles en què has acabat dormint on mai no hauries volgut acabar planxant l’orella.

A can Pepero estaven la mar de contents. Havien obtingut el govern de les Balears i del País Valencià, havien pujat a moltes viles del Principat, eren decisius a algunes capitals, i un gegant de Badalona havia guanyat les eleccions a la vella Beatulo.

Per si no fos prou, el partit d’un senyor que en qualsevol país normal seria a la presó, Josep Anglada, havia aconseguit 67 regidors. Va, us el presento per si n’heu oblidat alguna dada. Comencem pels partits que ha rondat i d’on sovint ha sortit ple de merda: Fuerza Nueva, Frente Nacional, Alianza Popular... fins arribar a Plataforma per Catalunya. I continuem per un parell de detalls: ha reconegut que porta l’àguila franquista al cor, ha estat condemnat per diverses agressions, i no s’amaga d’acusar els immigrants de tot el mal de la societat. Un perles, vaja.

Les desgràcies en són més (a part de l’ascens de la CUP i de Compromís, poqueta cosa ens pot consolar), però avui ens centraríem en aquests dos fenòmens, si us va bé: Anglada i Albiol, Albiol i Anglada. Podria ser un duo humorístic (la Doble A, proposo per nom) si no fos que són massa reals i que durant quatre anyets els pagarem el sou.

Un i altre han basat la seva força en la mentida. Han mentit sense embuts, i han aconseguit que les mentides anessin quallant a base de repetir-les i repetir-les, fins al punt que ara ja no els cal ni dir-les a ells. Molts se les han empassat i les escampen a la carnisseria o al DIR, i Ràdio Macuto és tan perillosa... Que si els immigrants ens prenen la feina, que si els immigrants s’aprofiten de la Seguretat Social, que si els immigrants s’enduen totes les ajudes, que si els immigrants es mengen les criatures...

Després arriben els grans defensors de la democràcia vestits d’opinadors i tertulians, i en lloc de dedicar-se a explicar detalladament que tot plegat és fals, que són injúries, que és xenofòbia i racisme, només murmuren un “ves, si la gent els vota, què hi podem fer? La democràcia és això!”

Hem arribat al cap del carrer: la democràcia, vista d’aquesta manera, és aprofitar-se de la incultura, del no ser crític, de l’analfabetisme funcional, del gregarisme! La democràcia és un tot s’hi val. Val dir falsedats... i també deu valdre comprar el vot... i controlar els mitjans de comunicació... i fins i tot prometre allò que saps que no compliràs, oi?

Som on som, i ara ens hem de posar a treballar. En quina direcció? Cal portar als jutjats els responsables polítics que vomitin mentides. Que afirmen que els immigrants escampen malalties ja eradicades? O ho demostren, o han de ser condemnats. Que sentencien que els immigrants (així en genèric) roben? Cap als jutjats, per xenòfobs! I etcètera.

Més enllà d’aquesta tasca, n’hi ha una altra que encara pinta més peluda: l’educació. I no, no només a l’escola, eh! També els mitjans de comunicació hi han de tenir un paper cabdal! Posem fil a l’agulla, doncs, i construïm una nova generació realment culta? Ai, el que he dit! Ai que llavors no hi haurà qui s’empassi les mentides! Ni les dels racistes ni les de tots els altres! Potser per això no els interessa! Potser per això ja els va bé marejar la perdiu, fer plans d’educació sense solta ni volta, promoure (o no combatre) la tele-escombraries, repartir cops de porra contra qui posa en dubte el seu sistema, tenir-nos dòcils, amants del sofà i la manteta, assidus al lleure desconcienciat! Personetes vivint en una ressaca sense fi, amb els ulls entelats i el cap emboirat.

Aquest és el seu somni. Ei, i se n’estan sortint...