- Publicitat -
Per molta sequera que pronostiquin, els dies de pluja, en general, són dies tristos. Llevar-se si el cel és gris sol ser una muntanya feixuga de pujar. Però de vegades un viatge en autobús camí de la feina pot ser suficient per fer-te confiar en la humanitat de nou, o per tornar-se optimista, tot i coincidir amb el que defensi la Chacón (a Sabadell, casualitats de la vida, els cartells que parlen de “la Catalunya optimista” han estat penjats al costat d’uns altres d’una campanya sanitària que diuen “La depressió es pot curar”. Si me l’ha de curar segons qui…).
Deia que un viatge en autobús pot ser balsàmic. Sobretot si al seient del darrere una mare explica a la seva filla el conte de la rateta que escombrava l’escaleta: quina dolçor, la paciència materna! Les vuit del matí, lleganyes a dojo, carrers mullats, gris de dilluns… i la dona, amb una veu melosa, procurant que la seva nena continuï creient en un món de fades, en un món de somnis, tot i que el Duran (penjat d’un fanal) li digui que a Catalunya no hi cabem tots. Sí, hi cabem tots, senyor Duran, fins i tot les ratetes que escombren les escaletes (no sé si m’entén la metàfora).
Sé que la felicitat és subjectiva, sé que per molts la felicitat és un dilluns després que el Madrid hagi perdut i el Barça hagi guanyat (ni que sigui de penal poc clar). Però la felicitat també és veure que al seient del teu costat, a l’autobús, hi ha una noieta d’uns divuit anys llegint el Tirant lo Blanc com la cosa més normal del món. Paraula que això que dic no és literatura. Paraula que és totalment verídic. Línia 2, Sabadell, l’autobús travessa els barris menys edulcorats de la ciutat, vuit del matí, una noia llegeix Tirant lo Blanc. Pell de gallina. Joanot Martorell somriu des del més enllà. Jo des del més aquí. Això sí que és un país de primera, Ridao! Joves llegint el Tirant a l’autobús!
Unes parades més tard, un noi fa una cursa important per no perdre l’autobús. El conductor l’espera uns segons, perquè pugui arribar. En ser a dalt, el noi que feia tard agraeix el gest al conductor amb un somriure, pica el seu bitllet i mira cap al final del vehicle. Una noia l’espera. S’hi acosta i s’abracen. Sembla que faci molts dies que no es veuen. Això sí que és una abraçada ecològicament sostenible! Això sí que és una abraçada de debò, Herrera!
Us imagineu que els polítics agafessin de tant en tant el transport públic? Potser d’una vegada per totes entendrien què vol dir fer feliç la gent.
Publicitat
